Regular la professió periodística no vol dir retallar llibertats sinó assegurar la protecció del dret dels ciutadans a la informació i garantir l’exercici independent del periodisme, que és l’única fórmula per oferir informació veraç i plural als ciutadans. Qui tem aquests propòsits?

On hi ha forts i febles la llibertat oprimeix i sols la llei allibera.Lamennais

Recentment els sindicats de periodistes han manifestat la seva preocupació per la creixent presència en els mitjans televisius de programes suposadament informatius que transmeten al públic continguts que gran part dels ciutadans considerem lesius en el fons i en la forma del mínim respecte als ciutadans que ha de guardar un mitjà privat o públic de comunicació. En alguns d’aquests programes treballen periodistes que, oblidant les seves obligacions com a professionals de la informació, ofereixen un espectacle que, com deia el comunicat dels sindicats de la FeSP, “degrada la professió periodística”. A més, s’instava els periodistes que exercissin el que alguns ja han anomenat “objecció” a treballar en aquests programes. En les actuals circumstàncies de precarietat laboral, aquesta crida ha resultat insòlita per a alguns i desproporcionada per a d’altres. No obstant això, ningú no trobaria insòlita ni desproporcionada una demanda d’aquest tipus si es comprovés que hi ha metges dedicats a fer emmalaltir les persones o mestres ocupats a maltractar els seus alumnes, i davant d’ells no admetríem la causa de la precarietat ni la renúncia a la responsabilitat professional.

En el mateix comunicat els sindicats de periodistes exposaven la urgència de regular aquesta professió mitjançant un estatut professional i recordaven al president del Govern el seu compromís personal i el del seu partit de donar suport a aquest projecte. Si el primer reclam va causar sorpresa, aquest segon va tornar a mobilitzar els defensors de la desregulació que es van apressar a manifestar la seva «seriosa preocupació» davant un corrent d’opinió que “pretén mesures de control dels continguts dels mitjans informatius” i han agitat el fantasma que aquest tipus de regulació podria conduir a la “retallada de la llibertat d’informació” i a una “intromissió en la feina dels periodistes”.

Confondre la regulació de la professió amb la retallada de llibertats només és possible des de la defensa a ultrança de la llibertat de les empreses per manipular a la seva manera els continguts informatius. Aquesta presumpció sembla confirmar-se amb l’afirmació expressada pel president de l’Associació de la Premsa de Madrid, defensor de la no-regulació, que ha sostingut que és només a les empreses de mitjans a qui correspon la responsabilitat dels continguts. Davant aquesta afirmació cal fer-se diverses preguntes.

Quina seria llavors la missió i la responsabilitat dels periodistes? Segurament, convertir-se en simples proveïdors de continguts que treballen al dictat dels seus patrons; aquests últims només preocupats pels resultats dels seus accionistes i no per la informació.

Com queden la independència i la dignitat professional de l’informador? Com fins ara, ofegades en la precarietat laboral i en la indefensió. És possible que, quan els ciutadans ens reclamin per aquesta manipulació a la qual ens obliguen, diguem com els torturadors que “només complíem ordres”.

Qui protegeix el dret a la informació de la ciutadania? Ningú. Les empreses ja han demostrat que no estan per aquesta feina i s’està veient que, sense aquesta necessària regulació, els periodistes estem deixant la ciutadania desemparada.

Està en perill la llibertat de premsa? És evident que es troba garantida gairebé com una continuació de la llibertat d’empresa. I és igualment clar que qui està patint agressió és el dret de la ciutadania a la informació. Un dret fonamental que no està regulat per cap llei i que, en principi, tindria com a únics valedors i garantia la professionalitat independent dels periodistes, que són qui hauria de garantir a la ciutadania la recepció d’informació veraç i plural.

Està el dret a la propietat dels mitjans per sobre del dret a la informació? Des de juristes del nostre país fins a parlamentaris europeus i fòrums mundials han dit que no. Recentment el comissari europeu Antonio Vitorino ha advertit també sobre aquest perill, “la llibertat econòmica no ha de posar en risc el pluralisme i la llibertat d’expressió”. I el mateix Consell d’Europa en la seva recomanació del Codi deontològic europeu del periodisme (no dels periodistes) reclama la definició de les empreses de mitjans com a entitats socioeconòmiques i la necessitat d’estatuts de redacció.

Si els sindicats de periodistes estem reclamant la regulació de la professió i, dins d’aquesta, la necessària existència d’aquests estatuts de redacció, és perquè la pluralitat de mitjans ha demostrat la seva ineficàcia com a garantia de la pluralitat informativa. És evident que la guerra de les audiències, que es manifesta amb major virulència en els mitjans televisius, s’ha estès a tots els mitjans d’informació en detriment de la serietat de la nostra professió. Així, la televisió porqueria ha deixat de ser un subproducte de la televisió per convertir-se en un estil de fer periodisme que s’aplica no només en l’elecció dels continguts de la informació, sinó també en el seu tractament i fins i tot en les relacions humanes dins de les redaccions.

Per evitar la proliferació del periodisme porqueria, els periodistes reclamem normes clares que garanteixin la nostra independència i armes per exercir la defensa del dret a la informació dels ciutadans. Qui tem aquests propòsits?

Traducció: Traduït traduit.com