Dardo Gómez, secretari general de la FeSP, publica un nou article a El Observador en el qual aborda la manca de regularització de la professió periodística. Una de les repercussions d’aquesta situació és que no se sàpiga amb total seguretat el nombre d’aturats existent en el sector. A l’article, Dardo Gómez afirma que “tots els càlculs, estudis i la majoria dels articles publicats sobre l’atur en el periodisme són erronis, ja que ningú pot recollir la realitat ocultada de milers de periodistes a la peça –col•laboradors i corresponsals- que naveguen en les pasteres dels mitjans davant la indiferència de l’Administració i un silenci culpós que legitima el delicte”.

Segons les dades reflectides en l’últim Informe Anual de la Professió Periodística que ha difós la FAPE (Federació d’Associacions de la Premsa d’Espanya) el setembre de 2012 hi havia 13.383 persones que demanaven una feina com a periodista en primera opció, i 10.549 aturats registrats com a tals. Pel que fa a la destrucció d’ocupació, des de mitjans del 2008 fins a octubre de 2012, s’haurien vist afectats 6.393 llocs de treball en empreses de mitjans. No només de periodistes, sinó de treballadors del sector en general i s’esperaven altres 2.990 afectats en les pròximes dates per negociacions d’expedients de regulació d’ocupació (ERO) i altres processos d’acomiadaments que estan en curs. En els primers dies de l’any es parla que aviat s’arribi als 5.000 periodistes a l’atur. El mateix coordinador de l’informe esmentat assenyalava en la seva presentació que aquestes “són xifres mínimes i contrastades” i afegia que “no tenim cap dubte que alguns acomiadaments no transcendeixen”.

Crec que en això de “alguns” s’ha quedat curt i pel que fa al de “no transcendeixen”, opino que millor seria “no ho podem saber”. No per defecte de l’estudi, simplement, no hi ha dades registrades. El mateix passa amb tots els estudis i informes sobre aquesta xacra de l’atur en el periodisme, no poden ser sinó temptejos i aproximacions possibles. Això és així i no podrà deixar de ser-ho mentre no puguem saber de forma fidedigna quantes persones treballen de periodistes a Espanya, cosa impossible de conèixer mentre aquest ofici o professió -diguin-li com vulguin- no compti amb una regulació adequada com passa a la resta de països del nostre entorn.

Si prenem com a base que entre el 30 per cent (diaris) i el 80 per cent (revistes i mitjans audiovisuals) de la producció periodística -segons les plataformes- la fan periodistes a la peça (els anomenats col•laboradors i corresponsals) dels quals no hi ha cap registre i que en aquest col•lectiu l’escabetxada ha estat sagnant, tant en acomiadaments com en retallades dels salaris o preu dels seus col•laboracions les xifres de la precarietat es poden disparar fins a no sabem on.

Una desinformació que s’està incrementant, ja que aquest col•lectiu “invisible” augmenta gràcies a la creixent pràctica d’acomiadar personal de plantilla i incorporar-la a la condició de “col•laboradors”. És clar, amb menys sou i sense Seguretat Social. Una infàmia.

Silenci culpable

A principis de gener un digital especialitzat en temes de comunicació deia “Fa uns dies publicàvem que gairebé 4.000 empleats de mitjans de comunicació havien estat acomiadats el 2012. La dada que no deixa de ser esgarrifosa només inclou acomiadaments formals, però exclou la realitat de molts corresponsals i delegats que treballen a la peça i els cessaments de contracte no poden ser quantificats. És la realitat oculta dels acomiadaments en un any en què els grans grups han alleugerit durament les seves estructures locals”. Realment parlar de “acomiadaments formals” i de “cessaments de contracte” podria cridar a riure, si no fos per irritar.

Caldria preguntar al cronista quins són els “acomiadaments informals”, però, se m’acut que és com quan a un li diuen que es deixi anar després d’haver estat treballant durant mesos o anys sense cap contracte. Bé perquè un mai es va atrevir a reclamar davant la silent amenaça que li tallessin els queviures o perquè el van obligar a donar-se d’alta com a treballador autònom, vulnerant la llei sobre això. Ambdues situacions a què un ha estat conduït pel terror imperant en les redaccions, que els valents ja són a la cua de l’atur …

Tant en els informes, estudis i anàlisi com en les cròniques hi ha un silenci culpós sobre aquest tema, impera una por vergonyant a desvetllar i / o denunciar que la immensa majoria de les empreses periodístiques d’Espanya, des de fa decennis, estan vulnerant de manera continuada l’Estatut dels Treballadors i estafant de manera reiterada a la Seguretat Social.

Caldria afegir que això és una cosa que coneixen tots els gerents i directors de personal d’aquestes empreses i totes les administracions laborals de l’Estat, si més no, des de fa vint anys. La prevaricació i impudícia és generalitzada.

Com un té memòria recorda que l’últim projecte d’Estatut del periodista professional elaborat per la FAPE (document del 2009, avui desaparegut en combat) liquidava aquesta qüestió assenyalant que “És periodista per compte propi aquell el treball del qual consisteix a obtenir i elaborar informació, ja sigui per pròpia iniciativa, oferint el producte resultant a una o diverses empreses informatives per a la seva difusió, o bé en virtut d’encàrrec.”

I ja està, no hi podria haver un alineament més clar amb els abusos de les empreses periodístiques, abusos que avui permeten que milers de periodistes a la peça estiguin al carrer sense haver rebut un cèntim d’indemnització o hagin vist retallades de manera salvatge les seves remuneracions sense capacitat legal de defensar.

No són creïbles

En els últims mesos han proliferat pronunciaments de diferents parlaments autonòmics i, fins i tot, del ple del Senat de la Nació a favor de la protecció dels drets dels periodistes i en defensa del periodisme.

A la cambra alta van signar aquest pronunciament els grups parlamentaris del Partit Popular, Partit Socialista, Convergència i Unió, Basc (EAJ-PNB), Mixt i Entesa pel Progrés de Catalunya.

Com un té memòria, té dret a recordar que -excepte els dos últims grups- tota la resta es van oposar o posar totes les traves possibles perquè en anteriors legislatures no es sancionés la “Llei de reconeixement dels drets laborals dels periodistes”.

Gairebé coincident en el temps, el passat desembre el PSOE va presentar una proposició no de llei -signada pel diputat per Segòvia Juan Luis Gordo i el seu col•lega Ramón Jáuregui-, perquè el Govern “reprengui” el diàleg amb les empreses i les associacions representatives per acordar un marc d’ajudes al sector de la premsa i millorar la situació dels periodistes.

No crec que sigui necessari recordar-li al diputat Jáuregui que el seu grup parlamentari, juntament amb el PP i altres formacions, va rebutjar per dues vegades la “Llei de reconeixement dels drets laborals dels periodistes” que a proposta d’IU-ICV havia estat admesa a tràmit al Congrés dels Diputats el 23 d’abril de 2004 i reiterada davant la mateixa Cambra el 23 d’abril de 2008. I això, tot i haver comptat els sindicats de periodistes amb el compromís escrit de José Luis Rodríguez Zapatero d’atendre aquestes demandes. Potser el futur president no s’imaginava, en aquests moments, que habitaria el Palau de la Moncloa i que com tants altres inclinaria el cap davant el poder intimidatori dels mitjans. Misèries de la vida quotidiana…

No es pot deixar de subscriure les paraules del periodista andalús i secretari d’Acció Sindical de l’SPA, Paco Terrón: “Encara que una declaració institucional com la del Parlament d’Andalusia sigui positiva, el que cal per defensar el periodisme és legislar.” Claríssim; la resta són brindis al sol i afirmacions vanes de personatges fatus que volen quedar bé en els titulars, però sense mullar-se ni la sola de les sabates.

Llibertat de premsa o de fisc

És sabut que la llibertat de premsa es fa a mida de la boca dels empresaris de mitjans, tot atac o crítica als seus excessos legals el transformen en atacs a una suposada llibertat de premsa.

El desembre passat el ministre Cristóbal Montoro va provar d’aquesta medicina per haver-se atrevit a dir en seu parlamentària que alguns mitjans de comunicació s’atreveixen a “donar lliçons d’ètica tributària quan tenen importants deutes amb el fisc”. L’endemà, el diari El País -encara que no havia estat esmentat pel ministre- va publicar un virulent editorial en què assenyalava que “l’irritat discurs del senyor Montoro convida a témer que a partir d’ara els governants poden atacar les empreses periodístiques i a les persones que s’atreveixin a discrepar del discurs ministerial amb totes les armes disponibles des de l’Administració. És un intent d’amenaça i xantatge com a forma de censura prèvia, voreja, si no és que creua, la legalitat i és intolerablement antidemocràtic.”

Avís per a navegants

És clar que els grups de comunicació espanyols creuen disposar d’un estatus especial i que la seva gastada llibertat de premsa els val tant per manipular la informació al seu gust com per rebutjar ser criticats per qualsevol de les seves activitats dubtoses. Encara que aquestes no tinguin res a veure amb la seva tasca informativa.

Si alguna vegada, algun polític o ciutadà corrent intentés denunciar legalment com les empreses periodístiques han estat aplicant el conveni d’oficines a treballadors de les redaccions, han mantingut durant anys treballadors sense contracte, han obligat altes d’autònoms en flagrant frau de llei i han fet passar com a freelance a treballadors que treballaven en total relació de dependència (entre altres perles); aquest dia es tornarà a publicar que s’està consumant un atac a la llibertat de premsa…

I em temo que en aquest moment, els mateixos que avui llancen encesos discursos i promouen iniciatives de vol gallinaci guardaran escrupolós i vergonyant silenci. Que una cosa és declamar i una altra diferent és denunciar i treure els colors als que han portat el periodisme espanyol a l’actual situació.

I no han estat els periodistes, que consti…