Dels textos que els diferents companys ens han ofert per introduir el debat de l’assemblea podem treure una excel•lent radiografia de la situació. Particularment dels articles Escanejant el sector de la comunicació (Enric Bastardes), La concentració de mitjans (Dardo Gómez) i Precarietat laboral (Fabián Nevado) podem extreure la introducció per al tema que ens ocupa i així no repetir-nos de manera innecessària. Pedro Gómez.

Mitjans alternatius, lliures, comunitaris, tercer sector de la comunicació, que cadascú es digui com vulgui, però en el context actual, el que queda clar és que aquests mitjans s’han guanyat per mèrits propis un nou protagonisme en el sector, convertint-se en la punta de llança de la defensa pel dret a la informació en ser, ara per ara, dels pocs mitjans que en la totalitat dels seus continguts intenten trencar els murs de silenci i manipulació imposats pels poders polítics i econòmics als mitjans de masses.

La democratització de l’accés de la ciutadania als mitjans de comunicació, facilitada pels avenços tecnològics en el sector en les útimas dues dècades, i la crisi de credibilitat dels mitjans de masses provocada pel segrest dels continguts per part de les grans corporacions, han estat les raons més importants de l’aparició d’aquests projectes alternatius en un origen i la seva multiplicació en els últims anys.

L’evolució d’alguns d’aquests mitjans en aquest temps, treballant en la millora de la qualitat en els seus continguts, apostant per un periodisme d’investigació seriós i clàssic, ja gairebé oblidat en la majoria de mitjans de masses, ha ampliat la seva difusió i prestigi. Això, sumat a les iniciatives de molts moviments socials que han entès la comunicació com una eina estratègica en la denúncia i difusió de les seves activitats, utilitzant en molts casos les xarxes socials com a canal, han posat els companys d’aquests mitjans com a objectius prioritaris d’una creixent i preocupant repressió política, policial i judicial contra alguns d’aquests mitjans de comunicació i dels seus informadors. Perquè això també és periodisme I, precisament, del bo, de l’incòmode al poder.

Els mitjans del tercer sector de la comunicació ja han estat reconeguts i posat’s en valor per molts organismes internacionals i europeus que reconeixen la seva aportació a la cohesió social i al dret a la informació i comunicació, entre d’altres aspectes. Aquests organismes recomanen l’aplicació de legislacions que regularitzin, potenciïn i facilitin l’accés de la ciudadania a aquest tipus de mitjans. Al nostre país molts d’aquests ja han donat sobrades mostres de la seva solvència i voluntat d’incorporar-se al panorama de la comunicació de manera seriosa i estable.

En aquest sentit les organitzacions professionals han d’incorporar les reivindicacions del tercer sector de la comunicació a les seves i treballar conjuntament amb els companys dels mitjans alternatius perquè aquests trobin el seu lloc en aquestes organitzacions, ja que és també la defensa del dret a la informació i la comunicació el principal valor d’aquests mitjans i dels seus informadors. No fer-ho seria negar una realitat que en aquest cas, com en molts d’altres, els pot passar per damunt i convertir-les en organitzacions obsoletes sense base social i que no representin ni el seu propi sector real.

Considero també que, per part dels mitjans alternatius, pensar que aquesta defensa pot fer-se únicament lluitant per augmentar la difusió d’”el meu mitjà” poc els diferenciaría en la forma del discurs dels Godó, Cebrián o Roures. Un dels principals problemes en la degradació de la professió és que durant massa temps (i encara succeeix) s’ha confós independència amb individualisme, que el tercer sector no cometi el mateix error.

L’objectiu és difícil i solament amb la unió, de manera democrática i horitzontal, de tots els actors interessats pel dret a la informació i la comunicació serà possible obtenir resultats que realment puguin transformar la situació del sector. No oblidem que en això hi som de “prestat”, que el dret a la informació i a la comunicació és un dret de la ciutadania i no dels informadors o dels mitjans. La societat l’ha de reclamar, però nosaltres els devem la unitat necessària per acompanyar-los en aquest camí.