Les dones fotoperiodistes han hagut de demostrar més la seva capacitat que els seus companys homes i alhora les han considerat menys aptes per fer les feines més serioses o difícils. Aquesta és una de les conclusions de la taula rodona celebrada divendres passat a Girona en la presentació de l’estudi Dones rere l’objectiu, fet per la periodista Laura Cugat, on, a través de la visió de 25 dones fotoperiodistes de les comarques gironines, analitza la situació d’aquest col·lectiu en aquesta zona. Les conclusions de l’estudi són extrapolables al conjunt del territori.

La taula rodona es va celebrar el 22 de novembre passat a la seu a Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya i estava organitzat per la demarcació del Col·legi en aquesta ciutat i el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC). A la sessió hi van assistir algunes de les fotògrafes participants en la recerca de Laura Cugat. Hi van participar Elisabet Don, periodista de RAC1 i membre de la Junta del Col·legi de Periodistes de Catalunya a Girona, Inma Sáinz de Baranda, exfotoperiodista del diari La Vanguardia, una de les 25 fotoperiodistes participants en la recerca, i Laura Cugat, autora de la recerca Dones fotògrafes rere l’objectiu. La veu i la història de 25 fotoperiodistes que han deixat empremta. Va moderar Laia Serra, secretària d’Igualtat a la Junta Executiva de l’SPC. El president de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes, Joan Ventura, i el de l’SPC, Francesc Ràfols, van fer una breu introducció a l’inici de l’acte.

El debat es va organitzar en quatre eixos (els mateixos que hi ha en el treball de Cugat): Motivació i formació en fotoperiodisme, situacions de discriminació de gènere, els obstacles que la maternitat pot suposar per al fotoperiodisme, i la perspectiva de la dona rere l’objectiu. A la taula es va posar de manifest com aquestes discriminacions es tradueixen en una bretxa salarial i menys càrrecs en llocs de decisió. Del treball de Cugat es pot destacar que ha recuperat noms de dones fotoperiodistes en un moment en què s’estan començant a visibilitzar les aportacions de les dones en aquest camp.

Motivació i formació en fotoperiodisme 
Segons l’estudi: formació i herència paterna; com més joves, més formació reglada. Sáinz de Baranda va explicar com quan ella va voler estudiar fotografia al nostre país no hi havia cap oferta. Ara sí que n’hi ha però es va destacar, durant tota la sessió, la devaluació per la professió i la qualitat que està suposant el fet que hi hagi més disponibilitat de càmeres (als mòbils) i que es demani i s’exigeixi als redactors i redactores que facin les fotos. Això ho va apuntar Elisabet Don.

Situacions de discriminació de gènere
La principal discriminació que viuen les dones és l’assetjament sexual, tant en el món real com en les xarxes socials. Les dones fotoperiodistes viuen més aquestes situacions mentre fan les fotografies. Segons l’estudi de Cugat, sobretot per part de persones fotografiades i públic –especialment en política i esports–, mentre que les plumilles són més perseguides i assetjades a través de les xarxes. Sigui com sigui, la violència és una experiència comuna a totes les dones. Algunes entrevistades a l’estudi diuen no haver viscut cap discriminació. En alguns casos, ser dona comporta menys pressió, menys competència.
 
L’estudi també posa de manifest el menysteniment per part dels caps. Fotoperiodistes assistents a la sessió, com Roser Vilallonga, van afirmar que han tingut sempre la pressió d’haver de demostrar més la seva capacitat i alhora les han considerat menys aptes per fer les feines més serioses o difícils. «Sempre se m’ha projectat la visió que una dona fotoperiodista no ve a treballar, sinó a passar l’estona», va afirmar. A la taula es va posar de manifest com aquestes discriminacions es tradueixen en una bretxa salarial i menys càrrecs en llocs de decisió. Elisabet Don va recordar que per les dones sempre acaba havent-hi un topall en l’ascens dins la professió –tant periodisme com foto– i que, com a reflex de la societat, els rols de dones i homes als mitjans estan estereotipats.

Maternitat: el fotoperiodisme és un obstacle? 
A les dones que treballen –en tots els àmbits– se’ls pregunta com s’ho fan per tenir cura dels fills mentre que als homes aquesta pregunta no se’ls fa mai. Això reflecteix la discriminació constant. La meitat de dones entrevistades per Cugat tenen fills i la meitat no. Moltes els han tingut després de deixar la professió. El que calen són polítiques de conciliació, es va defensar a la taula rodona, i amb perspectiva de gènere, és a dir, que transformin, en comptes de reforçar, els rols de gènere en les tasques de cura. Es va posar molt en relleu que la precarietat aboca a la incertesa encara més gran quan es tenen fills. Es va reclamar que les empreses han d’afavorir la conciliació.

També es va reclamar que les empreses defensin la qualitat del producte que ofereixen per frenar la degradació de la professió periodística, tant de redacció com sobretot gràfica. El president de l’SPC Francesc Ràfols, des del públic, va recordar que els mitjans han passat a ser promoció dels interessos empresarials i que la pèrdua de qualitat està afectant tothom –ciutadania i professionals– i especialment les dones treballadores, i va recordar que cal reivindicar l’aposta per la qualitat i exigir bones fotografies als mitjans, tant digitals com impresos.

Perspectiva de la dona rere l’objectiu: una qüestió personal o de gènere? 
Cugat es va preguntar si les dones fan les fotos diferents. Segons l’estudi hi ha repartició de criteris entre qui creu que les dones tenen sensibilitat diferent; que depèn de la persona; que hi ha principis femenins/masculins que tenen les persones, homes i dones. El periodisme no té gènere, va dir-se, i les persones són les que tenen la sensibilitat concreta. Però també és cert que hi ha una formació patriarcal de fons. Ara les dones sí que estan ocupant més espais, la societat va canviant, s’està educant i els mitjans van sent més feministes, segons Don, però encara hi ha molts continguts i molts tractaments informatius molt patriarcals i masclistes.

A la taula es va constatar que l’elecció dels temes és molt important. Això sí que marca la diferència. Segons va dir Cristina Calderer, una altra de les fotoperiodistes que assistia a la taula rodona, pel bagatge de segles de viure experiències diferents sí creu que hi ha algunes particularitats.
Sainz de Baranda va explicar que ha deixat de fer fotos en alguna ocasió perquè no es volia ficar en excés en el drama o les vides de qui fotografiava.

Al final de la sessió es va dir que sí que el moviment feminista va creixent però si els homes no es posen a defensar el canvi, no s’avançarà. Com involucrar-los més, es preguntava Vilallonga. Cugat va recomanar revisar aquest vídeo en el qual diverses fotoperiodistes parlen sobre aquestes qüestions.

Quan es vulneren els drets laborals dels i les periodistes, s’està vulnerant el dret a la informació de la ciutadania. Al nostre país, com denuncia i reclama des de fa dècades l’SPC, no hi ha cap element legal que obligui els mitjans i periodistes a respectar i complir el codi deontològic. Quan les condicions laborals es degraden, i la qualitat de la informació –escrita o audiovisual– disminueix, també ho fa la capacitat de la ciutadania per prendre decisions i defensar la seva llibertat. En aquest panorama, entre les conclusions de la taula rodona, cal destacar que les dones són més de la meitat de la professió però això no es plasma en l’organització i l’estructura de la professió. Encara es viuen situacions de discriminació; encara es consideren inferiors les aportacions de les dones. Les empreses encara no s’impliquen prou per defensar la igualtat d’oportunitats.