Compareixença del president del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), Ramon Espuny, a la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament de Catalunya. Desgovernamentalitzar és tornar al consens de 2007

Gràcies per haver convidat el sindicat a aquesta compareixença. Agraïm també la invitació als representants laborals i professionals dels treballadors de la CCMA. Expressem igualment la nostra satisfacció per la forma de ponència conjunta, ja que el CAC i la CCMA han de ser temes de país i de consens.

Voldriem fer una prèvia abans de les propostes sobre punts específics. Ahir es va dir en algún moment que es dedicava molt temps al tema de la governança del CAC i de la Corporació. Però hi ha dos motius perquè nosaltres li donguem preferència : primer, perquè els mateixos projectes, el del Govern i el d’ICV-EUiA, comencen per aquí, i coincideixen en la necessitat de desgovernamentalitzar aquests organismes. És una ironia, però, que l’àmbit des d’on ara es proposa la desgovernamentalització sigui el mateix que fa dos anys va trencar el consens del 2007, aconseguit després de set anys, des del mandat del debat de l’Audiovisual de 1999.

Segon, perquè com a sindicat professional hem de dir que aquesta qüestió no és innocua : els efectes de la regovernamentalització han estat a la CCMA d’un primer ERO que trencava el model de les empreses de la Corporació, i que afectava directament els continguts i era una escabetxina a les redaccions de TV3 i CR. I d’altra banda, ha suposat el retorn al verticalisme en la cadena de comandament, des del President del Consell fins als caps de secció d’Informatius.

Això no vol dir que no haguem patit els efectes de la partitocràcia, fruit de la vulneració de l’esperit i la lletra de la llei del 2007, i que hem estat els primers a criticar. I que es manifestava per exemple en una mena de lottitzazzione en que, en efectes cremallera, es repartien entre partits els càrrecs de President, director general, directors de TV3 i CR, directors dels respectius serveis informatius, etc.

Però estar decebuts d’això, d’haver passat de la monarquia absoluta a la república partitocràtica, no vol dir que ara, per mirar d’aconseguir una governança ideal, o el sublim, ens quedem com estem.

• Segons el projecte de llei del Govern, aquest vol “la plena desgovernamentalització” dels mitjans de comunicació públics, “reforçar la plena autonomia de la CCMA respecte del poder executiu, per garantir la seva independència, neutralitat i objectivitat, tot impulsant un procés de desgovernamentalització que ha de fer possible que els mitjans de la Corporació mantinguin el seu perfil de garants del pluralisme polític i social”.

També vol, però “preservar el caràcter executiu de la presidència del CAC i de la CCMA, per tal d’agilitar el funcionament de les dues institucions” (…) “tot concentrant en aquest òrgan la gestió ordinària de la respectiva institució, i mantenint alhora les funcions dels òrgans col.legiats en aquells supòsits en què la seva intervenció és preceptiva”.

• Pel que fa a la proposició de llei d’ICV-EUiA, diu que el seu objectiu és “tornar a introduir en els òrgans de govern dels mitjans audiovisuals públics la necessitat d’aconseguir majories qualificades en la presa de grans decisions (elecció, d’òrgans de govern, contracte programa, pressupostos…) i el pluralisme com a garantia d’un sistema audiovisual català de qualitat i reflex de la societat”.

També manifesta que per garantir el pluralisme i la independència “cal que tant a la CCMA com al CAC hi estiguin presents totes les sensibilitats existents a la nostra societat, i que es garanteixi que els organismes rectors dels mm.pp. estiguin integrats per experts i gestors que responguin a un perfil professional amb un règim rigorós d’incompatibilitats”. Tot per “retornar al consens majoritari que en aquesta matèria havia existit anteriorment a Catalunya”

• L’SPC creu que la desgovernamentalització que sembla ser un objectiu comú no s’assoleix eliminant de l’article 3.2 que “la Corporació resta formalment adscrita a l’Administració de la Generalitat per mitjà del departament competent en matèria audiovisual”. Perquè no és per aquesta adscripció formal per on es garanteix o s’impedeix la independència de la CCMA de l’Executiu.

La independència de la Corporació l’ha de garantir, sense ser condició suficient però sí necessària, un compromís de tots els grups polítics per fer-ne un tema de país, i per tant per buscar el màxim consens en base als criteris “d’independència, neutralitat i objectivitat”, que passen per mecanismes de designació dels òrgans rectors i de presa de decisions que es basin en la capacitació professional i en les majories qualificades, i no exclusivament en la majoria de govern o d’aquest i els grups que li donin suport.

Aquesta ha estat la posició tradicional de l’SPC, dels col.lectius professionals i sindicals, del món acadèmic de la comunicació i del dret constitucional. I tothom sap com aquesta orientació, que es va començar a obrir pas el 1999, amb el Ple monogràfic sobre l’Audiovisual, i que no es va concretar fins el 2007, amb la llei de la CCMA, es va estroncar el 2012 amb la contrareforma votada per CiU i el PP, paral.lela a la involució de la llei de RTVE, que també era hereva del pensament majoritari dels col.lectius implicats i de la doctrina de democratització dels mitjans públics sorgida a Catalunya des de finals del segle passat.

• Pel que fa a la dedicació dels membres del Consell de Govern de la CCMA i del CAC, retirar-los la dedicació exclusiva de forma genèrica, reservant aquesta només pel president i per qui designi la majoria del Consell, només pot portar a un reforçament del presidencialisme en aquest organisme, que es consolida amb l’adjudicació de “la condició d’alt càrrec de relleu institucional especial”, i que està viciat d’origen pel fet de poder ser elegit per majoria absoluta en cas de no aconseguir els 2/3 del ple del Parlament. A més, comportaria que hi hagués dos tipus de consellers, de dues velocitats, i s’obriria la porta a compatibilitats amb interessos privats del mateix sector.

Per tot això, des de l’SPC proposarem esmenes als dos textos que vagin en el sentit descrit més amunt, sense fer qüestió d’aspectes anecdòtics, com el nombre concret de membres tant del CAC com del Consell de Govern de la CCMA. Ja que el nostre criteri és que ha de primar sobretot el que es preveu en les lleis i es vulnera en la pràctica, quan es proposen candidats que responen per sobre de tot a l’afinitat ideològica amb cada grup parlamentari.

Per això pot ser positiu que, a més de retornar a les majories qualificades de 2/3, que forcen al consens a l’hora de l’elecció de membres dels organismes rectors, les propostes de candidats requereixin almenys de l’acord de tres grups parlamentaris, i que en el cas dels consellers siguin avaluats pel CAC, això sí, de manera que aquest pugui triar entre diferents candidats, i no haver de donar el vist-i-plau a tots els proposats pel fet de ser el mateix nombre de càrrecs a cobrir. Igualment pot ser positiu, en el cas del CAC, l’examen públic o hearing dels candidats davant el Parlament.

Pel que fa al Consell Assessor de la CCMA, hauria de retornar a ser expressió genuïna de la pluralitat social, i òrgan amb representació directa dels treballadors, i hauria de gaudir d’independència orgànica i en el seu funcionament, per canalitzar realment l’opinió social sobre els continguts de la Corporació, i no un mer àpèndix dirigit des del Consell de Govern

En relació a les modificacions proposades a la llei del CAC, seriem contraris a les referides a l’allargament a 15 anys de les llicències per prestar serveis audiovisuals (en la presentació de motius només s’argumenta que es vol adequar a la normativa espanyola), i també a la previsió de la pròrroga automàtica. És a dir, seriem favorables al manteniment del redactat actual.

• Per últim, i en relació a la Llei de Comunicació Audiovisual, hauria de recollir com a mínim el previst per als mitjans comunitaris o del “tercer sector” (ni comercial ni públic) en la Llei General de Comunicació d’àmbit estatal. Donades les darreres dades polítiques de creixent desafecció de la ciutadania respecte de les institucions i la política, i davant la voluntat de noves formes de participació política i social, no reconèixer el paper complementari d’aquests mitjans i la seva capacitat de vertebració d’amplis sectors socials seria tancar els ulls a la realitat. Per això, i en la línia de legislacions d’altres països, aquest “tercer sector” hauria de poder disposar de les freqüències d’un terç de l’espectre radioelèctric.

Barcelona, 3 de juliol de 2014