Article publicat pel secretari general de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), Enric Bastardes, a la revista Luz y taquígrafos, que edita el Sindicato de Periodistas de Madrid (SPM)

La cita és per al dia 5 de novembre. Les organitzacions de periodistes enquadrades en la Federació Europea de Periodistes (FEP), branca sectorial de la Federació Internacional de Periodistes (FIP), es proposen una jornada reivindicativa en totes les grans ciutats europees. Sota l’anunci de Periodisme malalt: perill per a la democràcia, s’amaga el malestar dels professionals de la informació en un sens fi de creixents preocupacions: insuportable pressió política sobre informadors; imparable concentració de mitjans que redueix la pluralitat; progressiva degradació de les condicions de treball i precarietat salarial, serien una síntesi del diagnòstic de la malaltia.

Els periodistes europeus han dit prou i decideixen treure la seva veu al carrer. Em temo que a Espanya no estiguem a l’alçada de tal obstinació. M’ho temo per raons diverses. En primer lloc perquè si els mals detectats a Europa en el seu conjunt són alarmants a l’Espanya actual són molt més greus. Són pocs els mitjans que no hagin perdut de vista que la seva tasca és la de servir el dret universal dels ciutadans a rebre una informació veraç, contrastada i de qualitat. Són molts els mitjans que pretenen suplantar els poders democràticament constituïts marcant l’agenda al Poder Judicial, a l’Executiu i al Legislatiu i pretenent constituir-se en un únic poder absolut i absolutista. Són moltes les complicitats de mitjans i partits polítics per a manipular més que informar. Són moltes les opinions canallesques i sense escrúpols que s’imposen sobre el debat plural de les idees.

En segon lloc no és extensa la consciència dels periodistes dels mals que l’aguaiten, conseqüència primordialment de la falta d’estabilitat en l’ocupació, l’escassetat mateixa d’aquesta ocupació i la degradació salarial progressiva. D’aquesta situació se’n deriva una creixent insolidaritat. Els que aconsegueixen amb grans dificultats i molts anys d’esforç una situació estable, prefereixen mirar cap a una altra banda i sotmetre’s de forma acrítica a qualsevol barbaritat empresarial. Els que aspiren a arribar a un lloc fix de treball i a un salari com a mínim mileurista no estan en condicions de repassar deures o obligacions deontològiques i s’obliden aviat del que els van ensenyar en les incomptables facultats de Ciències de la Informació que han proliferat a Espanya sense cap criteri, llançant als seus alumnes a un mercat saturat i a una precarietat no advertida des dels centres docents.

En tercer lloc, i com a conseqüència de tot el que s’ha dit, les organitzacions representatives dels periodistes, és a dir, les sindicals, no arriben a la força suficient per enquadrar rere seu a tota una professió en les seves relacions amb els mitjans i a imposar criteris bàsics de la defensa dels valors que donen raó d’ésser a l’ofici d’informar.

No diguem ja de la falta de consciència d’uns poders executius i legislatius que no han arribat a un grau de decisió suficient per impulsar actuacions i legislacions que garanteixin el dret a la informació dintre dels límits i amb els models que s’han imposat en la resta d’Europa, ni les garanties laborals mínimes per a un cada dia creixent col·lectiu de periodistes a la peça. Escrivia recentment el catedràtic Josep Maria Bricall que quan a Europa en general s’han adoptat decisions sobre problemes que discrepen de les preses a Espanya cal preguntar-se en què ens estem equivocant. A pesar d’això els periodistes europeus estan alarmats i volen reaccionar, els espanyols només estan sotmesos i sense instruments ni legals ni organitzatius suficients per a fer-ho.

Un exemple de la capacitat de reacció del periodisme europeu ens ho planteja amb tota decisió França. Tots els sindicats amb representació en el sector de la informació han secundat unànimement una iniciativa del Sindicat Nacional de Periodistes de França (SNJ), per reclamar un estatus jurídic propi per a les redaccions de tots els mitjans, a través d’una legislació que els atribueixi capacitats de decisió o de veto davant d’assumptes fonamentals de les decisions dels grups editorials. Que lluny estan de nosaltres on molts encara defensen que la millor llei de premsa és la que no existeix.

D’aquí que hagi començat tement que la reacció dels periodistes espanyols no estigui a l’altura del repte europeu. Però estem igualment obligats si no volem entrar en el pessimisme apocalíptic que ens trobem en l’avantsala de la fi del periodisme i dels periodistes com alguns endevins vénen pronosticant des de fa temps. I hem de reaccionar des dels instruments que tenim per febles que encara siguin. La Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) ha d’estar al capdavant. Aglutinem la força sindical de periodistes més extensa i representativa. Creixem diàriament a pesar de la joventut d’una organització el sindicat de la qual més veterà complirà 15 anys al 2008 i la Federació tan sols sis. Però som un exèrcit d’irreductibles que convenç cada dia a més i millors periodistes de la geografia hispana. I no estem sols. Altres organitzacions de periodistes enquadrades en els sindicats majoritaris coincideixen en el diagnòstic i les receptes per a sortir d’aquest tercermundisme informatiu en el qual s’ha ancorat Espanya després de 30 anys de transició inacabada. Hem de, doncs, no defallir i seguir reclamant almenys el que a Europa ja els sembla insuficient.