Tots contra la independència dels periodistes!

Amb una coincidència inèdita, els editorials d’aquests diaris i un seguit d’articles dels seus periodistes de confiança es llancen contra el projecte d’Estatut del periodista professional i es repeteixen en la pobresa dels seus arguments i en les seves mentides. A un despropòsit més gran, fins i tot neguen la capacitat legislativa del Parlament Espanyol.

Encara que els periodistes esperàvem aquesta actitud reaccionària, no ha deixat de sorprendre’ns la conjunció d’arguments que són capaços de conjuminar els enemics de la regulació de la nostra professió. Les similituds en els atacs a l’EPP són tan mimètiques que només poden haver estat dictades per la tossuda resistència dels propietaris d’aquests mitjans espanyols a reconèixer que la informació és un dret dels ciutadans i aquests els seus únics propietaris. Tant ells com els directius d’algunes associacions professionals, agenollats davant d’aquests empresaris, veuen en la independència dels periodistes una trava a la seva ambició desmesurada de poder. Encara que aquest poder usurpat, com reconeix un dels editorials publicats, estigui atemptant contra les institucions bàsiques de l’Estat i degradant la dignitat dels periodistes, provoqui la indefensió de la ciutadania i atempti, en definitiva, contra la democràcia.

Davant aquest greu atemptat contra aquests valors essencials, el remei que recomana el mateix editorialista i altres acòlits dels empresaris és que els causants de tot aquest desordre es tranquil.litzin i s’autorregulin. La innocència angèlica de la proposta podria entendrir-nos si creguéssim en la seva sinceritat; però no podem fer-ho, perquè tant en els editorials com en les declaracions abunden les mentides i mitges veritats que ofenen la nostra professió i falten al respecte als seus lectors. L’objectiu de tots ells és el mateix: mentir, que alguna cosa en quedarà; per això mateix convé apostar per la transparència i respondre a tots els disbarats, un a un.

Per què regular
Un dels editorials reconeix que la situació de deteriorament de la premsa espanyola “no té parangó en la resta d’Europa” i no el té perquè en aquests països, una vegada derrotades les dues grans dictadures que van assolar el continent, van veure que era imprescindible regular perquè no es repetissin impunement els goebbels que des de la premsa van propiciar l’accés de l’horror al poder. Així ho han fet i en tots aquests anys no hi ha periodistes italians, francesos, portuguesos ni nòrdics que s’hagin manifestat contra les regulacions dels seus països respectius. De fet, el projecte que hi ha al Parlament espanyol recull aquestes experiències, sobretot les dels models dels països més afins a nosaltres. Tanmateix, el president de la FAPE assegura que el projecte està inspirat en el model italià, hereu de Mussolini, i als periodistes italians els ha anat bastant malament. Tan malament els ha anat que tenen l’organització professional més potent d’Europa, que tenen capacitat per frenar les ambicions del senyor Berlusconi i no permeten els fraus de contractació que imperen en la majoria dels mitjans espanyols.

Llibertat de premsa
Menteix a posta qui al·lega que l’estatut projectat atempta contra la llibertat de premsa; aquesta es troba sòlidament garantida per la llibertat d’empresa que els atorga total potestat als mitjans per marcar la seva línia editorial i publicar de la forma que considerin més convenient als seus interessos. El que pretén l’estatut és que el lector tingui ben clar quan el mitjà expressa la seva opinió i quan informa; i assenyala que aquesta informació ha de ser veraç, plural i completa. Qui es pot molestar perquè sigui així?

No deixa de sorprendre que alguns dels que tant vetllen per la seva llibertat de premsa no tinguin inconvenient en firmar documents d’autocensura per empotrar els seus periodistes en forces militars o que admetin que clubs esportius i partits polítics impedeixin l’accés als seus actes públics a fotògrafs o càmeres i que utilitzin sense pudor les imatges que aquestes entitats els lliuren.

Llibertat d’expressió
Tampoc no corre perill, ja que els mitjans d’informació només s’expressen o haurien de fer-ho a través dels seus editorials o dels seus columnistes i no hi ha res en l’estatut projectat que els limiti en aquest aspecte. Evitem la confusió: el dret a la difusió d’informació no té res a veure amb la llibertat d’expressió.

Acreditació professional
El president de la FAPE afirma que l’emissió d’aquesta acreditació per una autoritat independent com seria el consell de la informació és absolutament irregular i no existeix en cap país del món. Simplement, és mentida. Aquest és el sistema usual adoptat des de fa decennis a tots els països del nostre entorn, on aquest document és respectat per les autoritats públiques i les entitats privades. A Espanya, no hi ha cap document d’aquest tipus, ja que els que circulen els atorguen entitats corporatives sense cap suport oficial. En un país tan franquista o sovietitzat com França aquest carnet l’atorga el Ministeri de l’Interior i a Portugal o Itàlia els que hi aspiren han d’acreditar solvència i experiència davant d’un tribunal de competència. Suposo que tindran les seves raons provades, després de tants anys d’experiència.

Drets d’autoria
Al·leguen els patrons de la premsa que és un disbarat reclamar drets d’autoria en una obra col·lectiva. Tanmateix, amb una mirada a l’entorn europeu n’hi hauria prou per assabentar-se que a tots els països nòrdics i en algun mediterrani ja es gestionen aquest tipus de drets amb satisfacció dels autors. De totes maneres, convé recordar que diverses de les empreses de mitjans espanyoles que esgrimeixen aquest pretext no van veure que això fos un impediment quan van intentar crear GEDEPRENSA; una gestora pròpia d’aquests drets que pretenia cobrar peatge als mitjans digitals. Això sí, ho van fer sense ni tan sols consultar els periodistes, que som els autors.

Estatuts de redacció
És una altra de les fixacions de les empreses de mitjans que anuncien el perill del soviet a les redaccions, encara que El Mundo i El País en disposen i els lloen. Tanmateix, menteixen quan afirmen que menyscaben les competències del director del mitjà, perquè saben prou bé que les opinions dels comitès de redacció no són vinculants. Per què el que és bo per a El País ha de ser dolent per a la resta? Perquè segons l’autor de l’editorial només és bo si es formalitza per la mútua voluntat de les parts. Convé recordar aquí que els estatuts de redacció estan recomanats pel Codi Deontològic del Periodisme del Consell d’Europa, que ho va aprovar per unanimitat dels parlamentaris el 1993. Tanmateix, la immensa majoria de les empreses periodístiques espanyoles es neguen de forma rotunda a negociar aquest punt i són molt poques les que disposen d’aquest estatut, després de 25 anys de democràcia. Fins i tot RTVE nega aquest dret professional i EFE ho està tornant a considerar.

Consell de la informació
El Consell Estatal de la Informació projectat encén els propietaris dels mitjans i els seus corifeus, ja que consideren que ells són prou per preservar la salut del dret a la informació. El que és evident és que després de més de dos decennis de democràcia l’únic que han demostrat és la seva total incapacitat per fer-ho. Les acusacions diàries de prevaricació de la informació que entre ells s’etziben, encara que només fossin veritat en una quarta part, demostren que estem davant dels causants de la malaltia. I si fossin falses en la seva totalitat, encara pitjor. Fins i tot un mitjà propietat de l’Estat, condemnat per alterar la veritat de la informació, va mantenir en el seu càrrec el director que, si més no, havia autoritzat aquesta manipulació. Algú pot pensar que aquests mitjans tenen capacitat o intenció d’autorregular-se?

Més sobre el Consell
Amb demagògia fàcil, els portaveus dels empresaris s’irriten davant de la possibilitat que el Consell de la Informació sigui finançat pels pressupostos de l’Estat. D’on vénen els fons per a la protecció del dret a la salut o a l’educació? Sembla que per a aquests senyors el dret a la informació no mereix ser protegit i volen que els ciutadans s’oblidin de la seva existència i no l’exerceixin. Nosaltres volem recordar-los que aquest és el dret que està a la gènesi dels restants.

Vulnera el Codi Penal
En un desvari mental s’afirma que el projecte d’EPP aspira a substituir aspectes del Codi Penal. Això no es planteja en cap moment; molt malament estaria el parlamentari que ho admetés, i els periodistes espanyols no som tan ignorants ni matussers com per concebre un despropòsit d’aquesta mida. No els queda sinó mentir davant de la falta de fonaments.

Codi Deontològic
L’inclòs en l’EPP projectat és gairebé idèntic als de totes les organitzacions de periodistes espanyoles i internacionals, però de compliment obligat. És a dir, pretén fer del codi un document eficaç. Davant d’això se’ns diu que l’ètica no s’imposa per llei. Qui pot negar tal evidència? Tampoc el respecte a la propietat privada no es pot imposar per llei, però el robatori es castiga; les faltes a l’ètica professional dels metges tampoc no es deixen lliurades a la voluntat. No veig cap diferència entre la nostra ètica i la d’aquests professionals. Diu també un editorialista que un codi deontològic és un compromís personal i al temps col·lectiu dels qui accepten voluntàriament unes regles de comportament a l’exercici de la seva professió. I si no les accepten, què passa? Que poden cometre impunement tots els atemptats, que el mateix redactor diu que cometen. Cap periodista no creu que el codi deontològic de compliment obligat ens farà millors ciutadans, sinó que tindrem eines per preservar la dignitat de la nostra professió i la ciutadania podrà defensar-se dels pitjors dels nostres.

Atorga prebendes als periodistes
Una altra mentida. L’EPP no ens dóna prebendes sinó que ens imposa els deures propis de qui ha de complir una funció social, com és el cas del periodisme. Els professionals del periodisme, tot i tenir el mateix dret a la informació que qualsevol ciutadà, també ho hem de fer de forma veraç, plural i completa. La doble via del dret a la informació per als periodistes està explicitada en nombrosos tractats i recollida en múltiples legislacions a tots dos costats dels mars. No creiem que hi hagi ignorància sobre això, només ocultació de la veritat.

Drets laborals
Encara que no deixen clar de què parlen, tots troben inconsistent que l’EPP s’acompanyi d’una Llei de Regulació dels Drets Laborals dels Periodistes. Al·leguen que per a aquests tràmits ja s’han fixat les precaucions de la negociació laboral. Convé il·lustrar sobre la fal·làcia d’aquests comentaris explicant com actuen els nostres patrons i quina és la situació de precarietat dels treballadors de la informació, cosa que el propi editorial d’El País reconeix.
– La patronal AEDE es va ocultar durant decennis negant la seva capacitat per negociar un conveni de la premsa diària i només ho va fer quan per disposició ministerial es va estendre a totes un conveni d’empresa ja existent.
– En cap dels convenis de sector o d’empresa existents, la patronal no admet negociar els drets laborals dels periodistes a la peça i dels corresponsals sota aquest règim. El treball d’aquests treballadors inclou, segons les empreses, entre el 32 i el 80% de la seva producció, però se’ls nega tota representació; simplement “no existeixen”.
– A la majoria de les empreses de mitjans d’Espanya, des de les més grans a les més petites, es vulneren els convenis de pràctiques dels estudiants i en algunes, més de la meitat dels llocs estructurals són coberts per aquests estudiants. Si les universitats volen fer complir aquests convenis, les empreses les extorsionen amb el tancament de les portes als estudiants d’aquest centre.

Davant d’aquest estat de precarietat i indefensió resulta necessària una intervenció directa dels legisladors, perquè estem parlant de professionals que haurien de tenir a les seves mans eines per defensar el dret a la informació. Reclamar que defensin els principis deontològics en aquestes circumstàncies o que actuïn des de la precarietat d’acord als deures que els imposaria l’EPP seria injust i una canallada.

Autoregulació i intervencionisme
El País, ABC, El Mundo, La Razón i alguns altres, units en la croada contra la independència dels periodistes, pressionen sobre els legisladors i l’opinió pública que acceptin la seva falsa promesa d’autoregulació i que no se sancioni un instrument legal que protegeixi els ciutadans dels seus abusos.

Encara que, com que no confien en què cedeixin a les seves pressions, s’afanyen a dir als nostres diputats que ells no són qui per opinar sobre aquest tema i, molt menys, legislar. Els seus editorialistes han decidit esborrar Montesquieu de la història i acabar amb la sobirania dels espanyols negant als seus legítims representants la capacitat per exercir l’estricta funció que els hem encomanat. Els amos dels diaris diuen que és intervencionisme dels polítics que es legisli per desenvolupar un dret constitucional. És que en la democràcia, hi ha algun altre poder que pugui o hagi de fer-ho? D’aquí a dir que no val la pena que els ciutadans votin o sostenir que el Parlament és una institució caduca, hi ha un pas. Sap greu que per defensar els purs interessos del seu poder i de les seves economies, aquests empresaris i els seus acòlits juguin amb l’essència de la democràcia.

Qui és periodista
La definició de periodista expressada a l’EPP només determina l’àmbit d’aplicació de la llei: els periodistes que exerceixen la seva activitat de manera retribuïda, ja sigui integrant les estructures formals de les empreses o bé com treballadors a la peça o autònoms. No s’indica cap fórmula d’accés a la professió, ja que seria del tot improbable obligar les empreses a sotmetre’s a alguna. Si els afectats per l’EPP fossin solament els diplomats o llicenciats en periodisme, el que farien tot seguit els empresaris és no contractar-los. El que es pretén amb aquesta definició de l’àmbit de la llei és que qualsevol que fos la fórmula d’accés, tot treballador de la informació estigui cobert pels deures i drets que marca l’EPP.

Viabilitat de les empreses
Com és comprovable, tant la regulació professional com els drets laborals dels periodistes a la peça no generen problemes als mitjans europeus. En moltes d’aquestes empreses, hi participen diverses empreses de mitjans espanyoles i, en alguns casos ocupen càrrecs en els consells d’administració. Per això mateix, ens sorprèn l’afirmació del president d’un dels nostres grups mediàtics més grans que indica que els mitjans espanyols no podrien subsistir si s’aprovés l’EPP.

Encara que no ha acabat de precisar si el que no podrien assumir seria la transparència informativa que imposaria aquesta llei, si seria l’obligació de complir amb la seva obligació social com a mitjà d’informació o si el que no suportarien és complir amb les obligacions laborals amb els periodistes que són comuns a Europa. En qualsevol dels casos seria altament preocupant per a la salut de la informació a Espanya, que els mitjans espanyols estiguessin tan per sota de les capacitats dels restants mitjans europeus.

El projecte alternatiu
En primer lloc cal dir que no existeix i menteix qui vulgui enganyar dient el contrari. En el Congrés dels Diputats l’únic projecte d’EPP és el presentat pel grup IU-Iniciativa-Verds i admès a tràmit el 22 de novembre de 2004. Encara que és cert que els actuals directius de la FAPE han elaborat un projecte corporatiu amb el mateix títol destinat a recolzar els interessos dels empresaris dels mitjans. Aquest document, elaborat després de proclamar que el millor estatut és el que no existeix, recull propostes tan desenraonades com dir que és periodista professional el que disposa del carnet d’aquesta associació. Tanmateix no tot són salves, també carrega munició contra els treballadors.

Aquest presumpte alternatiu vol consagrar que els periodistes a la peça són treballadors per compte propi, contradient les innúmeres sentències dels tribunals de treball que han reconegut la relació laboral d’aquests periodistes. Si aquest despropòsit prosperés, quedaria oficialitzada per Llei la precarietat del 40% de la professió i les empreses reduirien fins i tot més les seves plantilles per utilitzar treballadors amb qui no tindrien cap obligació laboral, no tindrien perquè incloure’ls en conveni i els podrien acomiadar al seu arbitri sense que legalment calgués fer res.

Aquesta temeritat ha estat elaborada pels actuals directius de la FAPE que han apartat als qui des d’aquesta organització portaven anys lluitant per regular la nostra professió. Aquells directius havien participat a les tres convencions de periodistes celebrades des de 1998 i també en el redactat del projecte. Els actuals directius neguen tot el que s’ha fet fins ara, ridiculitzant d’aquesta manera els dos darrers presidents de l’organització i difamen el darrer secretari general al servei d’interessos que el temps s’encarregarà de descobrir.

Aquests aclariments que despullen els propòsits i les falsetats dels qui estan contra la independència dels periodistes no tindran la mateixa difusió que els articles dels corifeus del poder mediàtic. De totes maneres, estem a les redaccions i, si volem, podem aconseguir que cap company caigui en l’engany per falta d’informació. No hem de permetre que segueixin jugant amb la nostra dignitat professional ni que continuin degradant la nostra situació laboral

Novembre de 2005

Traducció: Traduït traduit.com