L’acomiadament d’en Jordi Ribot per part dels actuals responsables del Diari de Girona ha estat una injustícia sense cap mena de dubte. La direcció del diari va adduir les seves innegables facultats legals i professionals per acomiadar qui vulgui i quan vulgui, però tenir poder no vol dir tenir raó. En Jordi Ribot és una persona íntegra i honesta, de gran vàlua professional, com molt bé saben els responsables del Diari de Girona que li van anar renovant els contractes laborals en els últims sis anys fins a fer-lo fix.
Però, paral·lelament, no se li va renovar la confiança a pesar que en els últims dos anys era de facto el cap de fotografia. En Jordi no és un treballador dòcil, perquè reivindica sempre el que considera seu i just tant a nivell laboral com professional. I els drets a discrepar i reivindicar -al marge de la indiscutible llibertat d’expressió de cadascú- són tan legítims com el dret que té el diari a confeccionar una plantilla al seu gust. Però queixar-se després de sis anys sense caps de setmana lliures i amb un sol dia festiu entre setmana, sense unes compensacions econòmiques a l’alçada del sacrifici, no és una queixa gratuïta. Com tampoc no és gratuït reivindicar que el fotògraf també és periodista si retrata amb aquesta intenció.
Cert és que perquè el Diari de Girona surti definitivament endavant cal un esforç conjunt tant dels actuals responsables que van aixecar una situació de fallida com de tota la plantilla. Però els primers que van estendre un xec en blanc per a la supervivència del diari van ser els treballadors, alguns dels quals i en Ribot és, sens dubte, el cas més paradigmàtic, no estan essent correspostos com es mereixen.
I tampoc no faria cap mal una seriosa reflexió sobre l’actual línia d’un diari que, legítimament, ha optat per una línia agressiva que també sembla incloure el fet de buscar les puces a l’altre diari de la ciutat per crear un clima de confrontació més propi de València o Madrid que no pas de Girona. Vejam si encara determinades actituds que busquen de fer bons a uns i dolents als altres acabaran convertint-se en un boomerang que podria deparar més d’una sorpresa, com per exemple, fer bons a dolents d’altres èpoques o víctimes a empreses que de víctimes no en tenen res.