L’il·lustrador i president de l’Associació de Professionals de la Il·lustració a Catalunya (APIC), Miguel Gallardo; el secretari d’organització de la FeSP, Dardo Gómez i el professor de periodisme de la UAB, Carlos Zeller han participat a la taula rodona Ser o no ser Charlie: un abans i un després per a la llibertat d’expressió, organitzat per la Xarxa Ciutadana pel Dret a la Informació i a la Comunicació de la qual l’SPC n’és membre. Tots han defensat que la llibertat d’expressió i el dret a la informació pertanyen a la ciutadania i que tots ho hem de defensar, no hi ha exclusivitat per als informadors.
Miguel Gallardo ha repassat les il·lustracions publicades arran de l’atemptat contra el setmanari satíric Charlie Hebdo per interrogar-se sobre totes les persones que es van apuntar al Je suis Charlie i concloure que “tots els polítics es van apuntar i, per aquesta raó, desconfio de la campanya”.
Gallardo ha defensat que l’humor serveix per molestar a tothom, “una altra cosa són les conseqüències que se’n puguin derivar” i que l’únic que se li ha d’exigir és “que sigui bo”. L’il·lustrador ha assenyalat que cal que hi hagi un “nucli dur de gent que ho critiqui tot, com els bufons, tot i que es jugaven el cap”, ha afegit. Tots hem de defensa la llibertat d’expressió, no només els periodistes, ha dit.
El secretari d’Organització de la FeSP, Dardo Gómez, ha criticat a aquells que s’han aprofitat “del martiri d’uns companys per imposar-nos la por i el terror”. En aquest sentit, ha criticat el pacte antiterrorista signat recentment pel president del Govern, Mariano Rajoy, i el líder socialista, Pedro Sánchez, un pacte que “caçarà pocs terroristes però ens ficarà a tots en el sac del terrorisme” i ha acusat als “falsos” Charlie que pretenen “imposar una llei que no defensa les llibertats sinó que les amenaça”, referint-se a la llei mordassa.
Gómez també ha criticat els mitjans de comunicació, “s’han passat de rosca, han actuat com a ‘trileros’ i la ciutadania ha vist l’engany,” i també els periodistes: “ens costa admetre que soms uns ‘mindundis’ i que dins dels mitjans tenim molt poca importància”. Per això, hi ha molts professionals que, per la crisi i per convicció, han decidit posar en marxa mitjans petits i independents des dels quals fer investigació.
Per la seva banda, el professor Carlos Zeller ha dit que no és acceptable “l’atac de lucidesa per la barbàrie de París” davant la multitud de situacions molt més sagnants que succeeixen pràcticament a diari a alguna part del món i que ignorem perquè “com a periodistes hem creat zones d’invisibilitat”. El professor ha posat com a exemple el col·lapse d’un edifici a Bangladesh, fa prop de dos anys, en el qual van morir més de 1.200 dones que hi treballaven en situació gairebé d’esclavisme per empreses espanyoles i catalanes. Zeller ha presentat un desafiament: quant diaris recordaran el fet quan es compleixi l’aniversari i els familiars de les víctimes es manifestin per reclamar les indemnitzacions?.
Zeller ha afegit que s’utilitzarà qualsevol situació per restringir les llibertats, també la d’expressió, i ha destacar que el dibuix periodístic no és només humor, els seus autors han aconseguit “defugir els mecanismes restrictius que han encapsulat el periodisme, la visió més lúcida de la crisi l’han donat els dibuixants periodístics”