Després de set anys, els mateixos que va costar que es reformés la llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) el 2007, el Parlament ha aprovat, sorprenentment per unanimitat, la reforma de les lleis audiovisuals –del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) i de la CCMA–, revertint els aspectes nuclears de la contrareforma impulsada el 2012 per CiU i el PP. Ha estat una gran fita, que han defensat de manera constant tant els organismes representatius dels treballadors de la Corporació (comitès d’empresa i consells professionals), com organitzacions sindicals, i en primer lloc l’SPC.

S’ha acordat el retorn al requisit de majoria qualificada de 2/3 del Parlament per elegir els membres del Consell de govern la Corporació (i del CAC), a proposta d’almenys tres grups parlamentaris, i també la verificació de les exigències d’independència i professionalitat dels seus integrants. Un altre aspecte és que s’incrementa l’autonomia del Consell Assessor de la CCMA (representativa de les entitats socials) i reclamar la paritat de gènere en el Consell. Finalment, s’ha establert la tria dels directors de TV3 i de Catalunya Ràdio a través d’un concurs públic organitzat, això sí, pel mateix Consell de Govern.

En canvi, va decaure de les propostes que el nomenament de Consellers es fes també per concurs públic, organitzat pel Parlament, la presència de representants dels treballadors en el Consell de la Corporació. Una tercera qüestió que es va quedar pel camí és que s’instaurés una vicepresidència de gènere al Consell

Aquestes condicions son només un mètode per assegurar l’objectiu de les reformes acordades l’any 2000, assolides el 2007 i ara recuperades àrduament amb la modificació de les lleis audiovisuals, que és la desgovernamentalització de la gestió del CAC i la CCMA, que erosiona el seu caràcter públic i perverteix la missió encomanada als seus mitjans, que ha de basar-se en el pluralisme polític i social, la imparcialitat i la neutralitat política i ideològica de la informació i la programació que ofereixen.

Per això és sorprenent que representants de grups parlamentaris que han donat suport a la reforma pensin que la respectarien repetint intents de repartiment de llocs per al Consell fets sense el consens que ha permès l’acord parlamentari i a partir de negociacions d’alguns grups que es repartirien les cadires per quotes i ho imposarien complint un dels requisits de la llei reformada (els 2/3 i el suport de tres grups), però ignorant els compromisos del «màxim consens possible» que tots van assegurar en el debat parlamentari i l’exigència de garantir la independència política real i la capacitació professional verificades que també preveu la nova norma.

Aquests propòsits, que son vox populi i ningú no ha desmentit, explicarien la inesperada unanimitat en la votació de la reforma de les lleis, i s’agreujarien si atenem al pacte de govern subscrit el 2018 entre JuntsXCat i ERC, i no desdit. Aquest acord inclouria la cessió a Esquerra de la presidència de la Corporació i el repartiment entre els dos partits, en format cremallera, de les direccions dels mitjans i dels serveis informatius respectius, que vindria possibilitat per la majoria que els grups del Govern tindrien al Consell, que és el rovell de l’ou del repartiment amb majoria qualificada que es vol tornar a intentar.

Això pervertiria els objectius de la reforma, primer trencant el consens entre les forces polítiques, necessari per prestigiar i fer viables els mitjans públics de comunicació. En segon lloc, i més greu encara, perquè mantindria el control governamental sobre la CCMA i els seus mitjans, en clara contradicció amb la missió que correspon a la radiotelevisió pública, que no ha d’estar al servei ni dels governs ni dels partits.

(*) Ramon Espuny és secretari d’Acció Interna a la Junta Executiva de l’SPC i membre del comitè d’empresa de TV3