I pensant en Marc Maginedas, Javier Espinosa, Ricard Garcia Vilanova i tots els companys segrestats o assassinats arreu del món.
Que aquest 2014 es consolidi la resistència a tantes amenaces a la premsa, als seus treballadors i a la democràcia. Per recordar-ho tot l’any, us hem enviat per correu el calendari de taula habitual.

Aquest 2013 ha fet vint anys que vam constituir el sindicat, arran d’un acord pres en el II Congrés de Periodistes Catalans de 1992, que no casualment també va assumir el Codi deontològic de la professió periodística a Catalunya. Les dues ànimes, els dos grans reptes permanents d’aquesta professió són la defensa dels llocs de treball i d’unes condicions laborals dignes i el respecte dels criteris deontològics, que aquí encara no són llei com a altres països, però que han de regir la nostra feina com a garants del Dret a la Informació de la ciutadania, consagrat a l’article 20 de la Constitució i a l’article 52 de l’Estatut. Potser per això vam arrencar amb el suport del Col·legi de Periodistes i, durant un temps, d’un gran sindicat generalista, i també amb la simpatia de gran part de la professió.

Però després va venir el dia a dia, la realitat prosaica i la feina gris de dedicar-se a negociar i defensar els convenis, ser presents als comitès d’empresa, presentar companys a les llistes per a les eleccions sindicals i donar resposta a situacions complicades que ja albiràvem quan vam titular en el primer nº de la nostra revista (Fil Directe): «Vénen temps difícils».

I tant que ho van ser: primer per superar les incomprensions de qui, negant la realitat que la forma organitzativa dels informadors al món és majoritàriament la dels sindicats unitaris i professionals, ens va voler veure com a insolidaris, quan ja d’entrada vam participar decisivament en la vaga general de 1994, com en totes les posteriors. També per la desconfiança de col•lectius o altres sindicats en grans empreses, com les audiovisuals, on els informadors som minoria. I igualment per la competència inevitable que suposen les eleccions sindicals, que va fer que les primeres experiències de candidatures unitàries acabessin aviat, a la recerca cadascú de delegats electes que computen per cada sindicat. Lluny ha quedat el suport entusiasta de José Luis López Bulla, i la seva teoria de l’arxipèlag sindical, o la pregunta de fa uns anys de Josep Mª Álvarez a la revista Capçalera, i que fem nostra, de per què no es constituïa una sola organització sindical unitària al sector de la premsa i de la comunicació.

Aquests anys hi ha hagut altres obstacles al creixement que necessitàvem i calia a la professió: des de desconfiances ideològiques, que no es corresponen al nostre caràcter unitari i plural fins a distanciaments generacionals o en relació als sindicats que porten a ser vistos com a una institució més, quan som només professionals agrupats per defensar la nostra feina i el dret a la informació, sense suports institucionals i que vivim fonamentalment de les aportacions dels afiliats.

Però no ens volem nostàlgics: prop de vint anys després que constituíssim el sindicat, el primer de la professió des de la Guerra Civil, apareix un moviment que respon a les nostres mateixes inquietuds: la coordinadora Mitjans en Lluita, que assumint perfectament el doble caràcter de les nostres reivindicacions, i com a resposta a uns anys d’agressions sense precedent a l’ocupació i a les condicions laborals i professionals, vol organitzar la lluita de la professió d’una altra manera, perquè els anys no han passat en va.

Nosaltres hem saludat la seva aparició, i apostem per ajuntar la nostra experiència en el dia a dia sindical, a què estem obligats per les lleis laborals que ens regeixen, amb la gosadia i la voluntat de resposta sectorial que Mitjans en Lluita planteja. Tot i mantenint la convicció que la batalla que ens ocupa requereix estabilitat organitzativa en un sindicat democràtic, plural i unitari com el que volem ser.

Per aconseguir-ho també ens cal el teu ajut: només que cadascú de nosaltres afiliés un company pròxim, doblaríem el nombre de membres, i tindríem més força per apagar els incendis que es declaren arreu, perquè la triple crisi del sector volen que la paguem com sempre els treballadors.

Un any més, reafirmem la vigència del nostre compromís amb les reivindicacions laborals i professionals dels treballadors de la comunicació, i també amb la societat, per garantir el seu dret a la informació veraç, amenaçat pels condicionants econòmics i polítics que l’interfereixen i poden arribar a buidar-lo de contingut.

* Ramon Espuny
President de l’SPC

Etiquetes: , , , , , ,