Article d’opinió del president de l’SPC, Ramon Espuny, publicat a la revista Comunicació21

Se’ns demana una col•laboració amb la nova etapa de la revista Comunicacio21, que des de fa anys segueix l’actualitat i la problemàtica del sector. Aquest cop, creiem que hem de centrar-la en un tema que s’aborda poc, i que s’entendrà que plantegi una organització com l’SPC que busca intervenir en la realitat (a més d’analitzar-la i esmicolar-la, és clar) per millorar-la.

Es tracta de plantejar el valor del factor subjectiu en la situació de crisi sistèmica del sector de la premsa i la comunicació. Si allà on hi ha la força de treball i el talent, el factor que assegura la producció informativa, és a dir, els treballadors, no hi ha una organització estable que acumuli experiències i sistematitzi alternatives, difícilment les sortides a la multicrisi del món de la comunicació i la informació es faran d’acord amb els seus interessos.

No és baladí recordar que en els països del nostre entorn les organitzacions dels professionals, majoritàriament de caràcter unitari, asseguren una forta incidència del col•lectiu de treballadors en la vigilància de les seves condicions de treball i de les regles professionals. Juntament amb legislacions molt més avançades que les nostres pel que fa a la regulació de la professió i a l’existència de convenis del sector, negociats per sindicats forts que no obliden realitats com la dels col•laboradors a tant la peça (que és un encobriment de plantilla), els corresponsals o els drets d’autoria.

Es dirà que ja hi ha instruments per defensar els drets laborals dels treballadors de la comunicació (els comitès d’empresa) o bé els drets professionals (el Col•legi de Periodistes), i això és cert. Però de l’experiència de dècades d’intervenció dels professionals en els comitès es pot extreure que serveix per a l’àmbit d’empresa i per a conjuntures concretes, però no per al conjunt del sector ni per fer un pòsit del que tenen en comú les diverses crisis patronals, sense oblidar que una gran part dels informadors no estan en plantilles. I pel que fa al Col•legi, no es pot organitzar dins de les empreses, on la defensa de l’ètica professional és una batalla diària, derivada tant de condicionants econòmics com polítics.

No és per casualitat que la majoria de països del món, i especialment en el nostre entorn, els informadors s’organitzin en sindicats unitaris de periodistes, de caràcter també professional, perquè el nostre no és un sector que, per la seva entitat, es pugui permetre el luxe d’haver de triar entre diferents sigles sindicals, o també separar els problemes laborals dels professionals.

Aquesta necessitat d’anar més enllà de l’empresa, i d’abordar també els problemes professionals l’ha plantejada també la Plataforma Mitjans en Lluita, que de tota manera es proposa com a coordinadora de comitès d’empresa o treballadors individuals, i pensant en tot l’àmbit de col•lectius del sector de la comunicació. I també innovant en formes de lluita i de comunicació, que han recollit les inquietuds de noves generacions de professionals no sempre coneixedores de les experiències anteriors i del paper d’altres organitzacions preexistents, com el mateix SPC.

Recordem que Premsa en Lluita va ser el nom d’una publicació efímera, òrgan d’expressió que va coordinar la vaga d’una setmana l’abril de 1977 de la majoria de diaris de Barcelona. I en la mateixa època va néixer i morir l’STPB, Sindicat de Treballadors de Premsa de Barcelona, que va bregar per vincular els diferents col•lectius presents als mitjans de comunicació.

Potser no per casualitat el 1978 es va organitzar el I Congrés de Periodistes Catalans, on es van larvar les després realitats de la nova premsa comarcal. Però van haver de passar 14 anys, fins al 1992, perquè la professió anés abandonat aquell principi liberal que deia “la millor llei de premsa és la que no existeix” (i que ens va dur a la deplorable desregulació laboral i professional que encara patim) i es plantegés, potser tampoc per casualitat, i en el marc del II Congrés, l’aprovació per aclamació del Codi Deontològic de la professió periodística i, alhora, l’impuls d’un sindicat unitari i professional per afrontar un dels temes que ja destacava com a prioritari: la precarietat al sector.

Ara, 22 anys després, aquesta organització unitària forta segueix sent més necessària que mai.

Perquè els ERO, els tancament d’empreses, els acomiadaments indiscriminats, l’abandó dels col•laboradors i les retallades salarials i en les condicions laborals s’han incrementat amb l’argument de la crisi: econòmica, de model i per la caiguda de la publicitat, a la que caldria afegir la mala gestió empresarial.

I perquè davant la involució legislativa arran de les diverses reformes laborals estan desapareixent els factors garantistes dels drets dels treballadors, de manera que la resposta als atacs cada cop més sovintejats des de la direcció de les empreses ha de confiar menys en la justícia laboral que en la força organitzada dels treballadors, que en l’àmbit dels mitjans de comunicació ha d’incloure els aspectes professionals, per una defensa més eficaç dels drets dels informadors.

Per tot això, i recordant que l’SPC forma part, a través de la Federació estatal (la FeSP), de la Federació Internacional de Periodistes (FIP), que representa a més de 600.000 periodistes en 134 països, i de la seva filial europea, la Federació Europea de Periodistes (FEP), que ho fa de 320.000 professionals a 39 països, ens atrevim a oferir la nostra fórmula organitzativa, la del sindicat unitari i professional, per afrontar millor els greus reptes que té plantejats la professió i el conjunt del sector.

Junts, i establement, ens defensarem millor.