El sindicalisme continua sent necessari per seguir garantint la defensa dels drets laborals de les persones que elaboren la informació. Perquè els reptes continuen en una professió contínuament sotmesa a l’impacte de les crisis i dels canvis tecnològics que obliguen els i les periodistes a reinventar-se contínuament, i ho fan en bona part en situacions precàries. Cal garantir unes condicions laborals dignes; cal abordar reptes com l’impacte de la intel·ligència artificial; cal garantir la neutralitat dels mitjans públics; i cal un sindicalisme fort com a referent de la defensa dels drets laborals i la qualitat de la informació.

Aquestes són les principals qüestions que van sorgir i es van debatre en l’acte central de celebració del 30è aniversari del Sindicat de Periodistes de Catalunya /Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), que va tenir lloc el 4 de novembre al Casal de Barri Torre de la Sagrera, a Barcelona. Un dels reptes és millorar la representativitat de les dones al sindicat: només una tercera part de l’afiliació de l’SPC són dones, un percentatge lluny del 50%, aproximadament, del conjunt de la professió.

El president de l’SPC, Francesc Ràfols, va donar el tret de sortida amb un record als professionals assassinats a Gaza en l’exercici de la seva feina. “Els periodistes no són millor que la resta. Però les seves morts impedeixen que la gent estigui informada”, va reivindicar. L’acte va comptar amb representació de la Generalitat: Jordi del Río, director general de Mitjans de Comunicació, i Òscar Riu, director general de Relacions Laborals, Treball Autònom, Seguretat i Salut Laboral. Tots dos van expressar el suport del Govern al sindicat, tot recordant el paper de l’SPC com a garant de la reducció de la precarietat. “Els sindicats i els drets laborals estan en la base de la democràcia. Però hi ha un altre element tant o més important per a una societat realment democràtica: el periodisme”, va destacar Riu. El director general de Mitjans de Comunicació, al seu torn, va afirmar: “el repte fundacional del Sindicat de Periodistes continua més vigent que mai: la veritat i la lluita envers la precarització”.

L’acte central va tenir la mirada posada en el passat, el present i el futur més immediat. Dues taules rodones, moderades per David Casals i Elena Tarifa, van servir per debatre sobre el moment en què es va fundar l’SPC, el 1993, i sobre una eina que planteja un nou repte per al periodisme: la intel·ligència artificial. Patricia Ventura, doctora en Mitjans, Comunicació i Cultura per la UAB i investigadora sobre ètica, IA i comunicació, va assenyalar que “tendim a automatitzar cada cop més els processos” atenent la productivitat i eficiència que prometen les eines d’IA. Una automatització de textos i fotografies, en els cas del periodisme, “que acaba desnaturalitzant l’ontologia del propi mitjà”. L’ús de la IA es manifesta també en l’oferta personalitzada de continguts als consumidors d’informació. “Si els mitjans acaben mostrant més del que més interessa acaben perdent una de les principals raons de ser: exposar a la ciutadania punts de vista diversos per promoure el diàleg social i que les persones puguin prendre decisions polítiques informades i no polaritzades”. És més: “si una màquina pot fer notícies qualsevol persona podrà fer aquest tipus de periodisme. El repte per tant és entendre com allò humà pot contribuir a la singularitat del producte periodístic”, segons Ventura. Un altre perill és la substitució de treballadors i treballadores per l’automatització. En aquest context de tanta informació i desinformació es fa més necessari que mai, per a l’experta en IA i comunicació, “una gent que doti de sentit tota aquesta informació, una gent en qui confiar, i té tot el sentit que el periodisme assumeixi aquest paper. Una altra cosa és si sabrà aprofitar l’oportunitat”, va alertar.

Per a la fotògrafa Ariadna Arnés “s’ha de tenir clar que les imatges que genera la IA no són fotografies, perquè la fotografia es crea amb la llum, i en aquest cas no apareix per enlloc”. Un cop això clar, serà més fàcil identificar que allò “no és una imatge veraç de la realitat sinó generada” per una màquina. L’aplicació de la IA a la fotografia suposa per a Arnés la invasió d’un espai “que fins ara estava molt clar”, i “és perillós no saber què és veritat i què no”, i més a la redacció d’un mitjà de comunicació. “Els diaris no poden inventar-se coses, i per tant les imatges que es puguin generar amb la IA no tenen entrada al món periodístic”. Per a aquesta fotògraf es tracta d’un gènere nou amb una eina nova que sembla fotografia però no ho és. I no es pot usar per il·lustrar cap article periodístic, però “arribarà el moment en què es faran servir, identificant sempre les imatges com a creades amb IA” per no confondre el públic, va dir Arnés. Ventura, autora de l’informe Algoritme a les redaccions. Reptes i recomanacions per dotar la intel·ligència artificial dels valors ètics del periodisme, va assegurar que la Unió Europa obligarà a identificar aquestes imatges. El president de l’SPC, Francesc Ràfols, va advocar per aprofitar les tecnologies per millorar les feines però va destacar la necessitat d’estar amatents al perill de perdre llocs de treball i fer una pitjor informació.

La connexió amb el moment fundacional de l’SPC va venir de la mà de Montse Melià, cofundadora del sindicat, i de dos expresidents: Dardo Gómez i Ramon Espuny. Tots tres van debatre sobre els canvis que hi ha hagut a la professió els darrers 30 anys i sobre com el sindicat ha invervingut en aquests canvis. Melià va recordar com en aquell moment, quan ella era redactora a RNE, la professió “estava més masculinitzada que ara, sobretot als càrrecs de direcció”. Un fet, el de la manca de dones a les cúpules, que es repetia a la gran majoria de mitjans. La masculinització tenia com a conseqüències l’assumpció de les càrregues familiars per part de les periodistes. També es reflectia en les temàtiques, les veus especialitzades i les tertúlies, on hi havia poca presència femenina. “Això ha anat canviant perquè hem assumit la consciència que hem de buscar dones expertes, que n’hi han moltíssimes. I el sindicat ha estat una veu molt crítica en aquest sentit”, segons Melià.

Gómez va recordar les dificultats de les dones fa 30 anys per lluitar contra l’assetjament sexual. I va assenyalar que el 1993, el 35% de la producció de premsa diària “estava feta per gent que no tenia contracte”. La lluita contra la precarietat ha estat primordial per a l’SPC en les tres dècades de vida, i ho continua sent. I el futur dibuixa, per al que va ser president entre 2001 i 2009, una situació paradoxal: “el fet que encara tinguem tanta gent sense contracte i tants periodistes a la peça arreu del món pot ser una sort. Perquè és necessari que els sindicats defensin els periodistes a la peça, els falsos autònoms. I és també necessari que puguem generar convenis per a la gent que no té contractes”.

Espuny, que va presidir el sindicat entre el 2009 i el 2018, va defensar que “si el sindicat no existís l’hauríem d’inventar. Perquè a la immensa majoria de països del món la professió s’organitza en sindicats professionals, laborals i unitaris, i perquè som una professió molt especial com a mediadors del dret a la informació”. La precarietat laboral i la manca d’independència professional vulneren el dret a la informació, i per això va néixer l’SPC, després del Congrés de Periodistes del 1992. El naixement de l’SPC va implicar, segons Espuny, la coordinació de l’afiliació de periodistes, fins llavors atomitzada entre diferents sindicats. També va fer créixer el nombre de professionals afiliats i va propiciar la creació d’estatuts de redacció als diferents mitjans. I indirectament va ser clau, segons Espuny, en l’impuls de normatives com la llei de reforma d’RTVE.

Aquest acte ha comptat amb el suport de l’Ajutament de Barcelona.

Aquest acte ha comptat amb el suport de la Diputació de Barcelona.