Espanya és un dels cinc pitjors països d’Europa pel que fa a les condicions laborals amb què treballen els i les periodistes. Aquesta afirmació la va fer Ricardo Gutiérrez, secretari general de la Federació Europea de Periodistes (FEP) en la seva intervenció a la mesa sobre precarietat laboral realitzada en el marc del VII Congrés de Periodistes catalans, celebrat a Barcelona els dies 7 i 8 de novembre passats. Gutiérrez va admetre que l’augment de la precarietat laboral en el periodisme «va en augment a tota Europa, però que a Espanya la situació és especialment greu».

Des de fa uns deu anys, un estudi europeu avalua el pluralisme dels mitjans de comunicació als països membres de la UE i als candidats a l’adhesió, en total 34. Equips universitaris de cada país apliquen la mateixa metodologia per mesurar el pluralisme. Entre els criteris estudiats es troben les condicions de protecció de la professió, en particular les condicions de treball. El darrer informe revela que l’Estat espanyol ocupa una de les cinc últimes places pel que fa a la situació laboral, conjuntament amb Grècia, Romania, Malta i Croàcia. A l’altre extrem trobem dos països que ofereixen excel·lents condicions de treball als periodistes: Dinamarca i Alemanya. I després hi ha un grup on els periodistes les tenen prou dignes: Suècia, Finlàndia, Estònia, Països Baixos i Bèlgica.

Autora foto: Ana Jiménez

A la taula rodona també va intervenir el president del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), Francesc Ràfols, qui va destacar l’extrema precarietat que pateixen a l’Estat espanyol el col·lectiu de periodistes a la peça i freelance, «sense cap mena de protecció social quan perden la feina». Ràfols va recordar la històrica reivindicació de l’SPC per una llei de Drets Laborals al periodisme que signifiqui la dignificació d’aquest col·lectiu que comporta, «simplement, una modificació de l’Estatut dels Treballadors». Aquesta proposta, a més, va ser aprovada pel Fòrum d’Organitzacions de Periodistes (FOP) del qual formaven part en el moment de la seva adopció –el 2000–, entre altres, la FeSP, CCOO, UGT i el Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Al debat hi van participar també Cristina Calderer, fotògrafa i membre de la Comissió de Fotoperiodisme del Col·legi, i Laura Fanals, periodista i professora de la Universitat de Girona. Calderer va denunciar les dures condicions en què treballen la majoria de fotoperiodistes, que estan sense contracte i amb uns ingressos baixíssims que sovint obliga a compaginar-ho amb altres feines. Fanals va destacar també les dificultats per a la conciliació de la vida laboral i la familiar.

Tant Ràfols, com Calderer i Fanals van assenyalar que la precarietat en el periodisme té rostre de dona. Per una banda, perquè són majoria en el col·lectiu més precari, el de periodistes a la peça i freelance, i perquè moltes dones s’han vist obligades a treballar des de casa perquè els seus companys no han assumit en la mateixa proporció les tasques domèstiques, amb el que això suposa de pèrdua de cotitzacions per a futures prestacions.

Hi ha solucions?

A l’hora de les solucions, i a banda del que ja havia esgrimit Ràfols amb relació a la llei de Drets Laborals del Periodisme, Gutiérrez va afirmar que el Consell Econòmic i Social Europeu (CESE), que és l’òrgan europeu de consulta dels sindicats, la patronal i la societat civil, «acaba de votar per aclaparadora majoria el primer informe europeu sobre les condicions laborals dels periodistes», del qual es desprèn que «fins i tot la patronal admet les males condicions laborals dels periodistes a Europa».

El president de l’SPC va afirmar que «ningú resoldrà els seus problemes sol i que només es podrà fer de manera organitzada». Va mostrar un exemplar del llibre Que paguin els amos. Per què necessitem sindicats (El Tigre de Paper, 2023), de la periodista britànica, Eve Livingston, que, de manera genèrica, explica la importància dels sindicats per defensar els drets laborals dels treballadors i les treballadores i de perquè és necessari sindicalitzar-se per lluitar contra la precarietat. Ràfols va recordar un dels eslògans del sindicat: «Si treballes, sindica’t. Si ho fas de periodista, el teu és l’SPC».

El dictamen del CESE al qual al·ludia Gutiérrez, «constata l’erosió dels drets econòmics i socials dels periodistes, en particular dels autònoms, les dones i els periodistes locals. Però l’informe també proposa solucions. Hi ha una dotzena de recomanacions concretes dirigides a la Comissió Europea i als governs europeus. No les citaré totes, però en destacaré tres, basades en tres prioritats: salut mental, honoraris dignes per als autònoms, i regulació de l’ús periodístic de la IA».

Així, va dir el secretari general de la FEP, «el dictamen del CESE demana als governs que promoguin el diàleg social i la negociació col·lectiva per a tots els periodistes, inclosos els autònoms. Això és possible mitjançant la transposició de la Directiva sobre uns salaris mínims adequats i mitjançant les directrius que autoritzen convenis col·lectius relatius a les condicions laborals de les persones que treballen per compte propi sense assalariats. En altres paraules, és possible negociar convenis col·lectius en nom dels autònoms, per exemple, per imposar uns honoraris mínims». Qui s’hi oposa, però, a Espanya, és la patronal dels mitjans de comunicació, que en cada negociació de conveni es neguen a incloure el periodisme a la peça i freelance en les converses per als convenis col·lectius, siguin d’empresa o de sector.