Diversos companys i amics d’Enric Giralt reten homenatge al periodista de Televisió Espanyola a Catalunya, mort el 9 de maig passat. Aquests són els escrits que han aportat en la seva memòria

Fa molt poc que ens ha deixat l’Enric Giralt, un periodista integral que va desenvolupar bona part del la seva tasca als Serveis Informatius de TVE-Catalunya, on va aportar el seu rigor i mestratge. Va ser un dels impulsors del Sindicat de Periodistes de Catalunya al Centre de Producció de Programes de TVE a Sant Cugat i una de les veus més potents a l’hora de defensar l’anomenat Canalet, la programació en català d’aquesta televisió pública.

L’Enric va ser una persona sempre atenta a les necessitats de la gent que l’envoltava, un ciutadà compromès amb les lluites dels veïns per la millora de les condicions de vida i l’avenç de la democràcia. I va saber combinar perfectament la passió professional amb la participació política en un temps de transició força difícil, tot encomanant a tothom la seva estima pel país, des de Badalona arreu de Catalunya.

Encara que no vaig tenir la sort de compartir amb l’Enric la feina quotidiana dels informatius, la nostra relació personal i professional a TVE Catalunya sempre va ser interessant i enriquidora, sobretot en els anys que vaig treballar en diversos programes de debat polític, pels quals l’Enric s’interessava ja abans de que hagués pogut fer el guió. I això sí, sempre ens alegraven molt quan ens trobaven, sobtadament, en qualsevol concentració o manifestació, tot reivindicant causes compartides.

* Isidre Ramos.

———————————————

L’Enric va començar a treballar als Informatius de TVE- Catalunya com a corresponsal de Badalona, la seva ciutat. Venia avalat per una llarga experiència com a corresponsal de diaris El Correo Catalán, Mundo Diario… en una època en que la feina dels corresponsals de la “perifèria” era molt important pel seu compromís social i polític amb la democràcia i al costat de les lluites veïnals.

L’Enric va treballar al programa Comarques i va ser Cap de Comunicació, però on més anys va passar va ser a la Secció de Política, com a redactor i com a responsable de la mateixa. La política en general i la catalana en particular li interessaven molt, i veies que hi desfrutava tractant aquests temes. L’Enric sempre va defensar el català a TVE.

La imatge que tinc de l’Enric és la d’un home valent: va fer front als seus greus problemes de salut amb un coratge increïble. Mai el vaig veure trist. Sempre animat i content.

A can Sant Cugat, la nostra tele, hem perdut un bon company i amic.

* Paloma Vidal

——————————————————————

De l’Enric ho podria dir tot – el que sé – i no n’estaria dient res. Sempre faria curt. L’Enric és com el regust dolç que et deixa una pastilla de xocolata negra, ben negra, a la boca… És com l’escalfor dels primers dies de primavera, que se’ns fica al cos i sembla que ens hagi de durar tota la vida… L’Enric va ser company, mestre, amic…

Una mirada amable, un somriure, uns ulls que sempre brillaven. Un home disposat a ajudar i a ensenyar a tots els que volguéssim aprendre. I no us penseu que, per això, deixava de ser estricte o rigorós. Tot el contrari. A tota una generació de periodistes de TVE-Catalunya ens va ensenyar a ser-ho i ho va fer a la seva manera: acompanyant-nos en el camí, no pas imposant, com si pugéssim sense esma – nosaltres, no ell – cap a un cim que ell feia anys que coneixia. I s’ho mirava divertit, amb el somriure del que sap que tot sacrifici té una recompensa. La nostra, la meva, va ser poder aprendre al costat d’un home sincer, amb ganes d’ensenyar i que, alhora, ens escoltava.

L’Enric et feia sentir que, en aquell precís instant, no hi havia res ni ningú més important que tu. Tenia en compte les opinions i els sentiments de tots nosaltres. Mai li va faltar una paraula encoratjadora en els moments que no hi veies sortida. Tampoc una crítica encertada i afable quan calia. Sense crits, sempre amb la calma que dóna l’experiència.

Els periodistes hem d’aprendre a fer servir les paraules i l’Enric sempre trobava les justes. Justes per encertades i justes perquè no en sobrava mai ni una. A la redacció de política sempre el recordarem explicant que havia fet una crònica de la campanya electoral d’ICV de 15 segons – en aquells blocs electorals que tant odiava – amb veu en off, tall de veu del candidat i entradeta en càmera. Són coses que només podia fer ell; com tantes d’altres.

A l’Enric mai no li va faltar coratge per lluitar pel que creia just, ni per pujar cims cada cop més alts, ni tan sols, al final, per fer front a una malaltia a la qual li va posar molt difícil. Com ell, en deu haver trobat ben pocs. Segurament, cap. Perquè l’Enric és això, irrepetible. La força, l’optimisme, la familiaritat, els ideals, la professionalitat, l’amor i tantíssimes altres coses, es van unir per crear-lo a ell, que ens ha deixat un llegat que mai li podrem agrair prou.

L’Enric em va refermar la passió pel periodisme i em va preparar per cobrir la informació política. L’únic que no va aconseguir va ser preparar-me per dir-li adéu.

* Mireia Bonache

——————————————————————-

Passió

Pensant en què podia escriure sobre l’Enric Giralt que li fes justícia crec que he trobat la paraula que millor el descriu (ja ho sé que ho dic en present): Passió. Passió pel periodisme, per la política, per la conversa, pels amics, la muntanya, la família…. passió, en definitiva, per la vida.

Quan el vaig conèixer, fa 24 anys, ell ja treballava a Sant Cugat. Ell em va saber engrescar en el projecte comú que a les hores era TVE a Catalunya: la desconnexió, el canalet, bon periodisme de proximitat, la defensa de la llengua des de la televisió pública; la primera que va parlar en català, que ens va apropar a les comarques, als costums però, sobretot, a la gent del país. L’Enric estimava la tele quasi tant com la geografia catalana i aquesta fusió es notava i molt a la seva manera d’entendre el mitja. Allò, com tots sabem , no va acabar de quallar però l’Enric no es va desanimar: sempre hi ha maneres de fer bon periodisme, deia. L’Enric, company i amic, mai no em va decebre en cap dels dos sentits. Sempre va ser conseqüent però crític amb allò que s’estimava, la feina, els amics, Badalona… Et deia el que pensava de manera tranquil·la, sense ferir però deixant clar allà on ell pensava que t’havies equivocat.

Una de les seves facetes professionals i personals que més vaig admirar era la manera que tenia de relacionar-se amb la gent jove. Tenia sobre les noves generacions de periodistes que anaven incorporant-se a Sant Cugat un paper de mestratge que tutelava de lluny, una crítica constructiva que li agraïen per sempre, i després els tractava com un mes; els acollia i protegia fins que trencaven la closca per desprès esdevenir un company més per a ells. Admirable com ho feia.

Tantes vivències compartides donarien per a un llibre, però no vull deixar de parlar de Badalona, dels mitjans locals que han estat bressol per tants de nosaltres -periodistes- i que van procurar l’Enric la manera de mantenir-se en actiu fins gairebé un mes abans de morir. Les tertúlies a la ràdio i a la tele locals on, per edat i per status, ja es podia permetre de dir tot el què pensava sense embuts- La tele local de la seva estimada Badalona li va permetre exercir de periodista fins l’últim alè.

Passió: només la mort va ser capaç de prendre-li

* Núria Garrido.

———————————————————————————–

En aquesta vida hi ha pocs mestres i massa caps que no passen de ser aprenents. L’ Enric va ser un mestre per mi, des de la fusteria del seu pare, a Badalona. Jo tenía 16 anys. Vaig aprendre més d’ell, i de l’altre Enric, el Juliana, dels que llavors ensenyaven a la facultat de Ciències de la Informació. Gràcies, Enric.

* Joan Roura

Etiquetes: , , , ,