Un dels inconvenients que tenen els fotògrafs en la seva feina diària és saber si cal demanar permís o no per prendre fotografies a les persones que es troben en un espai públic. Per tenir les coses clares ens hem de remetre a la Llei de protecció civil del dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar, i a la pròpia imatge. Maria Rosa Vila, periodista i editora gràfica, ha analitzat el contingut de la llei en el seu blog Enfocant. Un interessant article que passem a reproduir i que també poden consultar en aquest enllaç.

Com vam veure en el post anterior, els fotògrafs ens trobem moltes vegades amb el dubte de si cal demanar permís a la gent que fotografiem en un espai públic, o si podem reproduir o publicar fotos de persones a qui no els hem demanat expressament el seu consentiment. La millor manera de sortir de dubtes i saber quins són els nostres límits és veient què en diu la llei al respecte.

Pels que tingueu temps i ganes, us recomano que llegiu la Llei Orgànica 1 / 1982, de 5 de maig, de protecció civil del dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar, i a la pròpia imatge. Aquesta llei i l’article 18.1 de la Constitució espanyola especifiquen que tota persona té el dret fonamental de preservar la seva imatge i intimitat.

Resumint molt, la llei intenta evitar que la imatge de persones sense projecció pública sigui captada de manera que es pugui reconèixer, reproduïda o publicada sense el seu consentiment (article 7.5), facultat que només l’interessat pot exercir. Per tant, tècnicament SEMPRE hauríem de demanar autorització a la persona que està davant el nostre objectiu (és a dir, durant la captació de la foto), però també quan volguéssim reproduir-la o publicar-la. Si no ho fem, estem violant el seu dret a la imatge i cometent una infracció. Com que la captació, reproducció i publicació són tres actes diferents, pot ser que una persona ens autoritzi a fer-li la foto, però no a reproduir-la o publicar-la. Per tant, cal demanar-li autorització per les tres coses.

Com que el dret a la imatge entra moltes vegades en conflicte o contradicció amb els drets a la informació i la llibertat d’expressió (reconeguts també per la Constitució), la llei contempla algunes excepcions (article 8.2) que alleugen en part el problema als fotògrafs. Segons la llei, es poden fotografiar, reproduir o publicar sense permís explícit imatges de:

• Persones que exerceixen càrrecs públics o una professió de notorietat amb projecció pública, quan la seva imatge es capturada en un acte públic o en llocs oberts al públic amb finalitat informativa. Altres usos, com els publicitaris i comercials, requeriran sempre el seu consentiment.
• La caricatura d’aquestes persones, d’acord amb l’ús social.
• Persones que apareixen de manera accessòria en una foto sobre un succés o esdeveniment públic d’actualitat.

Aquest darrer punt és molt important, ja que segons la llei, preval el dret a la informació d’actualitat per damunt el dret a la imatge quan aquesta es capta amb finalitats informatives. Tot i així, segons l’advocat especialitzat en drets d’imatge Enric Enrich, no totes les fotos d’actualitat o informatives es poden publicar sempre sense el consentiment exprés de les persones accessòries que hi poden aparèixer. Veiem-ne un exemple.

Imaginem per un moment que som al Festival Internacional de Cinema Eròtic de Barcelona i que realitzem la foto que il•lustra aquest post. A la imatge hi apareixen moltes persones a les quals evidentment no hem pogut demanar permís. Si la foto surt al dia següent en qualsevol diari, en tractar-se d’un fet noticiós i d’actualitat no hi haurà cap problema en què la publiquem sense el consentiment explícit de cadascuna de les persones que hi apareixen. En canvi, si decidíssim publicar-la un any més tard en una revista com Ojo de Pez en un reportatge atemporal (com va passar amb aquesta imatge) sí que hauríem de tenir l’autorització expressa de les persones que hi surten, ja que la justificació d’informació d’actualitat ja no existiria i alguna de les persones de la foto podria sentir-se perjudicada.

Per tant, en casos com aquest, Enrich recomana demanar sempre permís per escrit (no cal que sigui un contracte, pot ser un document signat), però, si això no és possible, el fotògraf haurà de valorar en cada cas el risc que pot comportar publicar una foto sense el consentiment de les persones que hi apareixen. Quantes possibilitats hi ha que algun dels fotografiats se n’assabenti? I que ens denunciï? En funció de si el risc és alt o baix, el fotògraf haurà de decidir si publica la imatge o no, o si prefereix, per exemple, pixelar les cares, ja que, segons Enrich, la infracció només es comet quan es pot identificar a una persona. Si no s’identifica, no hi ha infracció. Així doncs, Santiago Garcés, el fotògraf de la foto de dalt, va decidir arriscar-se i publicar-la.

I què passa si algú ens denuncia? Doncs que la persona afectada pot demanar-nos una indemnització i que retirem de la circulació la foto en qüestió. Determinar quan es comet una infracció no és gens fàcil, ja que el jutge ha de decidir quin dret ha de prevaldre, si el dret a la informació o el dret a la intimitat, i s’ha d’estudiar cas per cas. La Llei Orgànica 1 / 1982 de 5 de maig reconeix, però, la possibilitat que la persona perjudicada demani una indemnització dins un termini de quatre anys, i la retirada de la imatge. Si la foto l’hem publicat a Internet, el problema serà mínim, però si apareix en un llibre, per exemple, fer-ne desaparèixer la imatge pot ser enormement complicat i costós.

En definitiva, ens agradi o no, amb la llei a la mà, cada cop que captem, reproduïm o publiquem la imatge reconeixible d’una persona al carrer, en un espai públic o àmbit privat sense el seu consentiment, llevat de les excepcions previstes per la llei a l’article 8.2, estem atemptant contra un dret fonamental i cometent una infracció. Conèixer quins són els nostres límits ens pot evitar costosos disgustos, així que millor que anem en compte!