Enric Bastardes, primer president de l'SPC

El Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació compleix vint anys i, per celebrar-ho, l'SPC ha preparat diversos actes a diferents punts del país. Enric Bastardes, primer president del sindicat i una de les persones claus en el seu impuls, creixement i consolidació, ha escrit aquest article on repassa la trajectòria de l'organització al llarg d'aquestes dues dècades.

Varem nàixer fa vint anys. Per una vida humana és la més tendre joventut, per a una organització de combat és la plena maduresa i la prova de foc de la seva utilitat i permanència.

Vam nàixer dient: «Vénen temps difícils». I a fe que ho han estat més que la nostra capacitat de previsió! Però també vàrem nàixer amb un diagnòstic sobre els canvis que es produirien inexorablement en la nostra professió. La crisi dels gran mitjans tradicionals, l’efecte de la introducció de noves tecnologies i la implantació de nous productes a la xarxa. La inundació horitzontal de tot tipus de serveis, informació, opinió i altres gèneres de difícil identificació, fins a la saturació. L’expulsió constant de professionals d’una relació contractual regulada, amb la conseqüent creació d’una bossa cada dia més gran d’explotació il·legal de treball a la peça, sovint en negre, consentida si no estimulada des de les diverses administracions. L’explotació també dels mal anomenats becaris...

Tot plegat estava present en la consciència de partida i, per tant, en l’estructura organitzativa i programàtica d’un sindicat meitat laboralista, meitat professional, basat en la participació directa en l’organització dels mateixos protagonistes de la informació. Amb una estructura mínima i sense retirar a ningú del seu lloc de treball, cosa que limita la capacitat d’actuació però obliga a tocar de peus a terra, en el dia a dia de la intervenció sindical.

Hem reunit més informadors que mai han somniat els sindicats generalistes i el model s’ha exportat a diverses comunitats autònomes de l’Estat, constituint la Federació de Sindicats de Periodistes que avui ja té dotze anys d’existència, set sindicats i un conjunt de prop de 3.000 afiliats i més de 250 delegats a 150 empreses, tot i la disminució de plantilles que també ha suposat una reducció del número de membres als comitès d’empresa.

Reconeguts per la insistència dels fets, més que per la bona fe dels principals sindicats, com a força representativa som ja a la negociació dels convenis sectorials i tenim representants en l’únic comitè europeu de grup empresarial existent a Espanya.

Més enllà de la quantificació estructural, cal veure a quanta gent hem evitat un acomiadament. Com hem negociat les condicions dels inevitables. Quants ERO hem frenat i fins i tot algun aturat als tribunals de justícia per abusiu. I qui millor per donar aquests combats que els afectats dins d’una organització pròpia i a la mida de les necessitats canviants?

Hem predicat la unitat d’acció, no només entre les organitzacions sindicals i professionals de periodistes, també la unitat dels periodistes entre ells al sí de les redaccions i entorn als seus legítims representants.

Avui també som a la Federació Europea de Periodistes (FEP) i a la Federació Internacional de Periodistes (FIP) treballant en les seves comissions, per exemple sobre drets d’autoria o igualtat. Algunes d’aquestes comissions han descobert tot just ara en quines condicions es treballa a l’Estat espanyol perquè mai ningú els ho havia explicat abans. I per aquest camí ja s’han formulat peticions a la UE sobre drets d’autoria per deixar clar que els autors de la informació són els periodistes i no els grups editors, cosa peregrina que no reclamava clarificar ningú a Europa perquè ningú en tenia cap dubte. Ara s’explicita perquè cal reconduir la situació legal espanyola.

Perquè som periodistes i, per tant, crítics i autocrítics, sovint fins a la flagel·lació, ens preguntem què hem fet malament si la situació d’aquest ofici segueix sent la que és. És possible que haguem comés alguns errors o que tot plegat es podria haver fet millor, però sobretot ens ha faltat fer més, arribar a tot el que ens hem proposat i s’ha quedat en propòsits per manca de més força. Però, som tots els que han volgut venir, i no tots els que calen per dur a terme allò que encara s'ha de fer i s'ha de mobilitzar. Arribem allà on les nostres forces, sovint deixant-hi la pell, ens permet d’arribar. Varem començar fa vint anys uns 350 companys/es i avui estem al llindar dels 800. Caldria tenir un sindicat a mil perquè a més de la tradició i la modernitat demostrades poguéssim plantar cara amb major contundència i ambició d’horitzons. Encara hi som a temps i en l’exigència ens hi juguem fins i tot frenar una involució de drets que posa en perill la mateixa democràcia.

Enric Bastardes Porcel
President de l’SPC de 1993 a 2001