A Catalunya Ràdio ja hi ha un nou conveni després de molts mesos de negociacions i entrebancs, i unes aturades parcials de tres dies fruit de les quals la direcció es va tornar sensible a les nostres reivindicacions. El que s’ha aconseguit amb l’exercici democràtic d’informar de l’estat del procés negociador i de ratificar amb el vot secret les mobilitzacions quan ha fet falta i finalment el text del conveni acordat, ha estat legitimar una norma que ha de regir les relacions de treball al grup d’emissores de Catalunya Ràdio.
És evident que, ateses les peculiaritats funcionals dels diversos departaments i seccions de la casa, difícilment el conveni podrà regular totes les situacions que tenen lloc en el dia a dia, però el seu caràcter de norma jurídica fonamental garanteix que les condicions de treball específiques que pugui tenir cada treballador hagin de ser en tot cas millors o iguals que el que diu el conveni, però mai per sota i en contra de la voluntat del treballador mateix. Per tant, aquest treballador no es pot veure mai obligat a consentir condicions abusives o contràries al que fixa el conveni.
Però la qüestió és quin grau d’èxit s’ha obtingut en aquesta negociació respecte a la plataforma inicial que, recordem, deia "Cap a l’equiparació". D’entrada es pot dir que hem accelerat el pas, però encara no hem arribat a la meta. Els punts bàsics del conveni 1998-99 que s’han de valorar són l’equiparació salarial, la de les condicions de treball i la dels aspectes socials.
En el primer punt, el comitè va plantejar en la negociació l’equiparació salarial després de constatar que feines iguals rebien una retribució molt superior a TVC i també que proporcionalment l’escala salarial de Catalunya Ràdio s’aproximava a la de TVC a mesura que augmentava el nivell. En definitiva, que el desequilibri retribuït entre nivells i entre categories a CR i a TVC era i continua essent excessiu i poc raonable. Vam proposar que amb la consolidació de complements i amb reclassificacions professionals es podia avançar cap a una situació més justa. Això ha quedat al calaix per a la negociació del segle XXI.
Pel que fa a l’equiparació de condicions de treball, s’ha avançat més amb la introducció d’un principi que l’empresa ha reconegut que era un dèficit de la casa. Es tracta de la planificació del servei amb la flexibilitat necessària, però amb les garanties per als treballadors en la seva disponibilitat si s’ha de treballar en festiu o en descans setmanal. També el límit de permanència en horaris nocturns i de cap de setmana perquè ningú pugui ser apartat en contra seva dels torns socialment normals per períodes de temps indefinits. Altres aspectes fan referència a l’horari de cap de setmana i la compensació de festius i a la jornada continuada a l’administració.
L’equiparació en els aspectes socials ha estat total en les assegurances complementàries i en l’ajut a fills. En la incapacitat temporal s’ha eliminat el límit del 3% d’absentisme per rebre la compensació del 100% del sou, s’ha introduït una subvenció de menjador i s’ha augmentat el pressupost per a formació.