Pèrdua de llocs de treball, rebaixes salarials, convenis signats a la baixa, ERO. Aquests són alguns dels aspectes de la crisi en la premsa de paper. Fins i tot hi ha qui diu, per justificar tot això, que la premsa escrita està morta. És cert? Aquí us deixem les reflexions que ha fet Xabier Arkotxa de cara al debat del 16-J, l’Assemblea de Periodistes.

En només 3-4 anys la premsa s’ha vist immersa en una allau d’expedients de regulació d’ocupació.

Més de 5.000 periodistes han perdut la feina, de manera que les plantilles han quedat molt minvades i han vist multiplicar el volum de la seva tasca.

Ja no es contracta a ningú amb un contracte indefinit. Ara proliferen els contractes de pràctiques i, en els últims temps, fins i tot contractes mercantils d’autònoms dependents.

Els convenis que s’han signat ho han estat per pactar reduccions salarials, acceptar la supressió (temporal o definitiva) de drets com l’antiguitat i, sobretot, per intentar frenar l’efecte més negatiu de la reforma laboral, l’acomiadament arbitrari amb una indemnització mínima.

Totes aquestes circumstàncies han provocat por i indignació. Redaccions que mai s’han distingit per la seva combativitat, en els últims temps han sortit al carrer a reivindicar els seus drets i han donat suport a la vaga general de forma clara i contundent.

Però les contínues agressions (empreses en què s’han repetit diversos ERO seguits, augment de tasques, rebaixes de categories, desistiment de pactes signats, incompliments de convenis col•lectius recolzant-se en la reforma laboral) també han activat la por, sobretot la por a l’acomiadament, a l’atur.

Mai s’havia parlat més de prejubilacions en els diaris que en els últims temps.

La causa de tot aquest panorama és LA CRISI. Una crisi provocada, segons diuen les empreses, per fortes baixades de publicitat i de vendes als quioscos.

Curiosament, diferents personatges del món dels mitjans de comunicació, insisteixen en què la premsa està morta, que no té futur i que el futur és a Internet.

I, curiosament també, els editors de diaris -membres de l’AEDE- han aplicat idèntiques fórmules per reestructurar les seves empreses.

La crisi, diuen, està generant pèrdues a la premsa. Però, són reals aquestes pèrdues? O són reduccions de beneficis? La crisi ve de la disminució d’ingressos per publicitat i vendes? O de les inversions faraòniques de les últimes dècades en projectes televisius, editorials, etcètera? O d’una mala gestió?

I què fan les empreses davant d’aquesta disminució de beneficis? ¿Busquen mercats nous? Fan campanyes per rellançar els seus productes? No, la fórmula màgica és reduir despeses i el capítol principal és el de la massa salarial. I la forma de reduir aquest apartat és acomiadar treballadors, baixar salaris, eliminar conceptes salarials, reduir jornades … Encara que, en declaracions públiques i en molt diferents fòrums als directors i gerents se’ls omple la boca dient que la solució a la crisi és el periodisme de qualitat. Periodisme de qualitat amb plantilles disminuïdes, amb sous rebaixats?

Davant d’aquest panorama, quina ha de ser l’actitud dels periodistes i dels sindicats? Què hem de fer? Cal aguantar el xàfec? Cal acceptar un empitjorament de les condicions laborals durant uns anys, fins que passi la crisi, per assegurar els llocs de treball? Es recuperaran les condicions laborals perdudes un cop hagi passat la crisi?

Aquests són alguns dels interrogants que planteja la situació de la premsa avui en dia. Les respostes les haurem de buscar entre tots i algunes, segurament, haurem de lluitar per imposar-les.